Casa Llopis Bofill

Autor Antoni Maria Gallissà i Soqué 1902-3 C/València, 339/C/ Bailén

Va ser un encàrrec de Manuel Llopís i Bofill, un conegut advocat  i terratinent de Sitges. A diferència d`’altres arquitectes coetanis, Gallissà descartà per a la façana l’estil neogòtic que imperava en l’època i es decantà pels elements de tendència neoàrab.

Es tracta d'un edifici d'habitatges plurifamiliar, en un xamfrà i fent mitgera amb els respectius contigus, tant pel carrer València com pel carrer Bailèn. L'obra segueix una de les tendències que, per aquelles dates, estaven en voga a Barcelona: la combinació cromàtica que produeix una façana resolta amb atovó vist (planta baixa, planta superior i emmarcaments dels forats arquitectònics) i estuc amb esgrafiats.

L'arquitecte va comptar amb la col·laboració del també arquitecte Josep Maria Jujol per a la realització dels esgrafiats. Aquesta tendència, contraposada a la del modernisme efervescent en el seu cromatisme i en la seua decoració, també va estar posada en pràctica per Joan Rubió i Bellver a la Torre Roviralta.

La ubicació de lèdifici en un xamfrà va obligar l'arquitecte a distribuir els elements de la façana de manera poc ortodoxa: en el centre, una banda vertical amb tribunes divideix la façana en dues parts simètriques i, en els laterals, una columna de tribunes remata cadascun dels dos vèrtexs. Actualment la tribuna central ha vist modificades les dimensions dels forats dels finestrals, així com el parament de la darrera planta que, a totes les tribunes, originalment era d'atovó vist i no d'estuc.

D'aquest edifici destaca la seua factura i la gran plasticitat atorgada a les solucions formals, gràcies als coneixements dels materials i de les tècniques constructives que l’autor ens demostra que dominava perfectament. La gran quantitat de materials emprats, entre els quals destaquen el ferro, el vidre, la ceràmica vidriada i l'estuc, mostren una gran vistositat de colors i detalls.

L'aspecte actual de la casa és molt semblant a l'original, malgrat les obres que es van fer per a arreglar els danys causats per la Guerra Civil. Les modificacions van comportar, entre altres coses, la pèrdua dels revestiments de la façana de l'últim pis i de la majoria de les vidrieres policromades.

Casa Martí/Els Quatre Gats

Autor Josep Puig i Cadafals 1896 C/Montsió, 3

Fou un encàrrec de la família política d'en Francesc Vilumara, industrial tèxtil.

A la planta baixa hi ha la taverna d'Els Quatre Gats, va ser un espai de tertúlies, sopars i reunions d'art i que es va inspirar en el cabaret Le Chat Noir ("el gat negre") de París. En incloure la paraula gats en el seu nom retia homenatge al local parisenc i li afegia el significat de l'expressió quatre gats; és a dir, poques persones. que va ser un dels epicentres artístics i culturals de la Barcelona entre 1897 i 1903. Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso són alguns dels il·lustres personatges que van menjar i beure en aquest peculiar cenacle inaugurat el 1897. 

L'edifici té un estil neogòtic centreeuropeu, on destaquen els finestrals ogivals, amb vitralls les vidrieres policromades, els emmarcaments de pedra, els diferents elements de ferro forjat, decoració de ceràmica amb motius florals i geomètrics i les escultures. Tot i que la que es pot veure ara, que representa sant Josep, és una reproducció de l'original.

És un edifici amb aires de castell medieval de planta baixa, dos pisos i golfes, acabat amb ràfecs i merlets, on s'alterna l'ús de la pedra (limitat al sòcol de les dues façanes, a l'angle que les uneix, a l'emmarcament de finestres i balcons i a l'accés principal) i el de l'atovó vist (superfície dels murs, inclosos els arcs de descàrrega, i els merlets). La façana està inspirada en l'estil del gòtic europeu,

Tret de l'entrada principal -amb llinda profusament esculpida-, a la planta baixa hi ha un seguit de sis obertures (dues al carrer de Montsió i quatre al passatge del Patriarca) idèntiques, d'arc ogival, d'atovó molt simple. Un estret fris de dents de serra separa aquest nivell del primer i segon pis, on alternen finestres i balcons amb arcs de tancament conopial de caràcter divers. A la façana del carrer del Patriarca destaca una tribuna sobre tres grans mènsules, marcadament flamígera, amb tres pinacles, coronada per una mena de piràmide de ceràmica vidriada. A l'angle que formen les dues façanes, a tocar de l'esmentada tribuna, hi ha una imatge de Sant Josep, de la qual només resta la peanya, amb un relleu que representa sant Jordi i el drac i la data en què fou acabada la casa. A les golfes s'obren sengles galeries d'arcs seguits de mig punt.

Les baranes dels balcons i altres detalls de forja són una mostra de la revitalització dels oficis artístics a l'època del modernisme. Forma part del projecte la reixa de ferro forjat. L'exterior també llueix escultures, ferros forjats i, en el pedestal de la cantonada, l'estàtua Sant Josep de Llimona. La que hi ha actualment és una reproducció de l'original, que va ser destrossada durant la guerra civil i recuperada per l'Ajuntament l'any 2000. Malauradament, l'edifici no es conserva íntegrament. La llinda original de la porta, obra de Puig i Cadafalch, va desaparèixer en una de les reformes que el local ha patit al llarg de la seva més que centenària vida.

L’antiga taverna d'Els Quatre Gats (ara Quatre Gats) actualment està dedicada a bar restaurant i conserva part de la decoració original i nombroses fotografies de l'època. Està especialitzada en cuina de mercat i internacional, i al capdavant de la qual hi ha el xef Antonio Cabanas.

 

Casa Milà/ La Pedrera

Autor Antoni Gaudí i Cornet 1906-12 Passeig de Gràcia, 92

La Pedrera és el nom amb què els barcelonins van batejar l’edifici quan el van veure acabat el 1912, impressionats per aquella insòlita i aberrant façana, que provocà moltes burles populars i crítiques de dibuixants i escriptors. Va ser bastit per encàrrec de Pere Milà, un jove promotor urbanístic que s’havia casat amb Roser Segimón, la rica vídua d’un indià anomenat José Guardiola. Milà va voler un edifici que deixara bocabadada la ciutat i superara en esplendor els seus notables “veïns”, les cases Batlló, Amatller i Lleó Morera. I a més tenia un pressupost il·limitat. A l’acabament que es van traslladar al pis principal i van llogar els restants. A la mort de Gaudí, Roser Segimon (vídua de Pere Milà), va canviar tota la decoració interior, modificant motius decoratius i instal·lant nous mobles, ja que no li agradava el disseny de l'artista.

La Casa Milá compta amb nombroses innovacions constructives i funcionals que suposen una gran innovació respecte als sistemes i estils arquitectònics del moment. Entre les seues aportacions mereixen ser destacats els murs cortina utilitzats en la façana.

La façana de la Pedrera no és estructural, perd la funció tradicional de transmetre càrrega i es converteix en un mur cortina, on l'estructura portant es realitza amb de pilars. Els blocs de pedra s'uneixen a l'estructura per amb una subestructura metàl·lica, permetent l'obertura de grans finestrals.
En aquesta façana principal apareixen els 32 balcons de forja elaborats amb restes de ferralla de desballestament, combinant planxes, barres, cadenes, en una acumulació insòlita però realment eficaç, generant elements ornamentals a base de reciclatge i reutilització.

Les portes d'accés les dissenya amb intenció de vincular l'interior amb l'exterior, generant un conjunt de formes irregulars que creguen una trama de vidres, xicotets i protegits en la part baixa (on hi ha més risc de trencament) i més grans i lluminosos en la part alta.

El soterrani va ser part de la innovació incorporada al projecte per la reflexió de les necessitats de la vida moderna, construint a la Casa Milá un garatge per a carruatges i automòbils, sent pioner a projectar-lo en un edifici residencial.

Els patis interiors també van ser innovadors respecte a les edificacions que es construïen en l'època. Aquests patis de grans dimensions permetien ventilar i facilitar la il·luminació de les habitacions interiors.

El sistema estructural de pilars de pedra, rajola o ferro, permet distribuir lliurement els espais interiors de l'habitatge sense necessitat d'utilitzar murs de càrrega. La distribució interior destaca per la seua geometria irregular i l'optimització de la façana principal, dividint cada planta en quatre pisos, de manera que tots ells tinguen vistes a façana.

Un altre element característic és la golfa, situat en la planta superior. Per a no augmentar el pes de l'edifici, va recórrer a 270 arcs catenarios de rajola sobre els quals descansa la terrassa. Posteriorment van ser rehabilitats per l'arquitecte Barba Corsini per a aprofitar espai.

Els arcs catenaris són lleugers i fàcils de construir, permeten una perfecta distribució de les càrregues, no tenen punts de tensió i fan treballar les rajoles a compressió, sense necessitat de contraforts.

La coberta de la Pedrera, que actua a més com a tancament de l'edifici, trobem ordre, qualitat estètica i una gran funcionalitat dels elements construïts: caixes d'escala, torres de ventilació i ximeneres, generant tot un món de figures oníriques. Ja en el terrat es poden observar diferents zones amb desnivells, segons els arcs paredats del nivell inferior de la golfa. Ací, en la solana, se situen les vuit eixides de les escales de l'edifici.

A més, Gaudí va dissenyar tota la decoració interior, des de les sinuoses línies ondulants dels sostres fins a les motlures, paviments i tiradors antropomorfs i ergonòmics, passant per la totalitat dels mobles (cadires, armaris de rebost, armaris).

Després de molts anys d'abandó, la Casa Milá «La Pedrera» va ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO en 1984, va ser restaurada i oberta al públic com a centre cultural en 1996. És visitable.

Actualment, des de gener de 2013, l'edifici és la seu de la Fundació Catalunya que ha creat un important centre cultural de referència a la ciutat de Barcelona pel conjunt d'activitats que organitza i pels diferents espais museístics i d'ús públic que allotja. 

Casa Museu de Gaudí

Autor Francesc Berenguer i Mestres 1906 Ctra. del Carmel 23A

Està situat dins del recinte del Parc Güell en un habitatge que havia estat projectat perquè servira de reclam per a possibles compradors de parcel·les del projecte d’ urbanizació del Pack Güell. En no vendre’s, finament Gaudí l’acabaria comprant.  De fet va ser la seua residència des de 1906 fins a 1925.

L'edifici consta de quatre plantes. D'aquestes, la planta baixa i la primera planta són les dedicades a la col·lecció oberta al públic. El soterrani és d'ús intern i la segona planta acull la Biblioteca Enric Casanelles, a la qual es pot accedir sol·licitant permís prèviament.

Pel que fa a la col·lecció, algunes estances com el dormitori, l'estudi o el cancell d'entrada, com també alguns objectes personals de Gaudí, evoquen el record de l'arquitecte quan vivia en aquesta casa. També s'hi exposa una important mostra de mobiliari dissenyat per Gaudí per a edificis com la Casa Batlló, la Casa Calvet, la Casa Milà, la Casa Vicens, la cripta de la Colònia Güell, que juntament amb els elements de forja dissenyats també per l'arquitecte -que s'exposen al jardí- són els objectes més valuosos del fons de la col·lecció. El fons inclou, a més, mobles, escultures, pintures, dibuixos i altres objectes de col·laboradors, que s'exposen en les diverses estances del museu.

 

Casa Pia Batlló

Autor Josep Vilaseca i  Casanovas 1891-96 Rambla de Catalunya, 17/Gran Via Corts Catalanes 

Fou un encàrrec fet pels germans de la família Batlló, Pia, Enric i Àngel. Malgrat les mutilacions que ha patit al llarg dels anys, és una obra molt representativa del seu autor, que la va realitzar en un llenguatge eclèctic molt particular, d'inspiració neogótica. Però també una brisa classicista que aporta algun element, com la tribuna principal treballada en pedra sobre l'entrada principal, en el xamfrà. 

És un edifici cantoner de planta baixa i quatre plantes que està compost simètricament sobre un eix situat enmig del xamfrà que queda reforçat per dues tribunes de secció poligonal que, coronades per unes torres-miradors molt treballades compositivamente i decorades amb ferro forjat, vidre i teules de ceràmica vidriada, rematen els angles de l'edifici.

Com que la parcel·la no és simètrica, la façana a la Gran Via té més longitud que la de la Rambla de Catalunya. De fet l'edifici té una quarta façana, la que dóna a la veïna parcel·la de la Gran Via mitjançant una androna, a partir de la primera planta, recurs sovint utilitzat en molts edificis de l'eixample amb la finalitat de substituir la funció del pati lateral per un pati en façana per a millorar la qualitat de la llum i les vistes.

Té, a més, una falsa galeria en l'última planta, amb arcades cegues allí on l'obertura es fa funcionalment innecessària. L'entrada a l'edifici se situa en l'eix de la façana del xamfrà, sobre la qual Vilaseca situa la tribuna principal, amb interessants treballs de pedra que li donen un aire vagament classicista. La façana a la Gran Via té, per la seua generosa dimensió, una composició autònoma, també simètrica.

Quant a la decoració és admirable el ric repertori iconogràfic, de factura gotitzante però amb elements de la fantasia romàntica que transmeten al conjunt un aire llegendari. Amb imatges de figures humanes classicistes atrapades en medallons —un dels quals conté una imatge exòtica, probablement una indígena americana— es troben gossos, serps, micos i lleons alats, estranys ocells o dracs. D'entre tots destaca l'estilitzada silueta de forja del fènix, que es repeteix en les baranes dels balcons.

 

Casa Serra

Autor Josep Puig i Cadafals 1905 Rambla de Catalunya, 126

Fou construït per encàrrec del comerciant manresà Pere Serra i Pons com a residència benestant de la familia, però mai no va tenir aquesta destinació.

A les façanes destaquen els elements historicistes derivats del vocabulari arquitectònic del segle XVI peninsular. Aquestes façanes, "inspirades en el més elegant estil plateresc"A cada finestra hi ha representada una personalitat del món de les arts (Cervantes, Richard Wagner, Marià Fortuny, Velázquez, Pitarra, Viladomat, Verdaguer,...).

Té l'aspecte de palauet, recordant l'antiga casa Gralla renaixentista desapareguda a mitjan segle XIX, Puig i Cadafalch li va retre homenatge realitzant la porta principal i l'ornamentació de les finestres com una reproducció d'aquesta casa-palau. En l'angle de la façana es va construir una torre amb aire medieval i la rematada de l'edifici és una volada amb ceràmica vidriada.

El salvament i la recuperació de la Casa Serra va ser un dels episodis més destacats de la lluita pel salvament i la protecció del patrimoni arquitectònic durant els anys de la transició a Barcelona, juntament amb la Casa Golferichs i el Mercat del Born. Cap als anys vuitanta del segle XX es va realitzar una altra nova remodelació per a adequar-la a ser la seu de la Diputació de Barcelona, derrocant-se els afegits i fent unes obres de restauració respectant l'obra de Puig i Cadafalch i ampliant amb un nou edifici en la part posterior.

Casa Sayrach

Autor Manuel Sayrach i Carreras 1918 Av. Diagonal, 423/C/Enric Granados

Va ser projectada per l'arquitecte Manuel Sayrach i Carreras (no tenia la carrera acabada quan projectà aquest edifici) per al seu pare i la seua família. És considerada com una obra d'estil eclèctic. 

Es tracta d'un edifici d'habitatges, en cantonada, de planta baixa (resolta en semi-soterrani i entresòl) i cinc plantes pis. Està rematat amb uns elements ondulants que contenen obertures en forma de mansarda. Construït seguint els esquemes modernistes, alguns dels seus elements, especialment les finestres i el coronament de la façana-coberta, demostren unes claríssimes influències gaudinianes. La cantonada es resol amb una tribuna de planta semicircular coronada per un esvelt templet. Aquest templet no apareix a les tribunes, també de planta arrodonida, en què es resol l'entrega a les mitgeres.

La configuració en planta de l'edifici respon a la seua adaptació al solar de gran superfície i forma irregular. És per aquest motiu que disposa d'una planta poligonal molt irregular amb nombrosos patis interiors o celoberts -localitzats al centre de la planta i a la banda de les mitgeres amb les finques veïnes- que permeten donar llum i ventilació a les estances interiors de la finca. Les estances posteriors s'obren al pati d'illa a través d'unes galeries cobertes.

Una de les característiques més rellevants de la planta és la presència d'uns espais de forma ovalada anomenats "rotonda". Aquests àmbits localitzats a la planta baixa i al pis principal es corresponen amb uns vestíbuls de distribució dels espais.

L'edifici presenta set nivells d'alçat que es corresponen amb un soterrani, l'entresòl, el pis principal, tres pisos més i un nivell sota coberta. Disposa també de dues façanes que -per la seua configuració en angle- s'articulen a través d'un cos central torrejat. Aquesta estructura sobresurt de la cota d'alçat de l'edifici i es remata amb una coberta de cuculla a sobre d'un templet columnari de formes sinuoses. Aquesta estructura torrejada -configura com un cos calat amb tres finestres trífores gran plasticitat per pis- es repeteix a banda i banda de les façanes però la coberta, a diferència de la central, es limita a un element cupulat a cota amb la resta de la coberta. La coberta disposa d'unes obertures trilobulades de formes arredonides que donen gran plasticitat al conjunt

El nivell de soterrani es configura a la façana a manera de basament de pedra corregut, a sobre del qual es disposen les finestres de l'entresòl que queden emmarcades per la sinuosa motllura que separa sengles nivells. 

Totes les finestres de les façanes (a excepció del pis principal) tenen la mateixa configuració exterior, amb un arc de mig punt de formes arrodonides i obertes a un balcó. Aquests balcons són diferents a cada nivell. Així, mentre que al pis principal i primer presenten llosana i barana de pedra, als pisos superiors, la barana es metàl·lica. Pel que fa a les finestres, cal destacar el tractament diferenciat de les obertures del pis principal que en tractar-se de la planta més noble de la finca presenten una major monumentalitat. 

El pis principal cap a la banda de l'Avinguda Diagonal es configura com un pany calat que va de banda a banda de la façana gràcies al cos de finestres que, a manera de galeria columnària, només es veu interrompuda al tram central per la presència d'una gran tribuna tancada en voladís.

Casa Sayrach és un homenatge a Catalunya a través de la seua naturalesa, muntanya, pedra i mar. La façana seria la muntanya i la pedra simula la muntanya de Montserrat i el vestíbul és la mar i la vida, l'aigua i l'aire. Elements marins com a ones, petxines, meduses, estructura òssia d'una balena, et vénen al capdavant en veure les formes que dibuixen les parets.

La coberta blanca sembla que es funda sota la calor del sol: les línies ondulants li confereixen moviment i remeten directament a l'obra d'Antoni Gaudí, de la qual Sayrach era un gran coneixedor. La Casa Sayrach fa cantonada: el vèrtex està rematat per una columna de tribunes semicircular acabada en una torre, i en el costat de l'avinguda Diagonal està l'entrada, sobre la qual se situa la tribuna, que dibuixa un arc parabòlic. Tota la façana, de pedra llisa i sense ornamentació, recorda a l'obra mestra de Gaudí, La Pedrera, que es troba a pocs carrers.

El vestíbul de la Casa Sayrach sembla un escenari fantàstic. Predominen les formes orgàniques, que transmeten la sensació de moviment i, sobretot, les línies d'inspiració anatòmica: en el sostre, l'arc que dóna pas a l'escala imita l'estructura òssia d'una columna vertebral.

Es pot visitar.