El modernisme català va ser un
moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana i que
va esforçar-se per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es
desenvolupà de forma especial a Barcelona, al llarg d'unes tres
dècades, entre aproximadament 1885 i 1920. No obstant, caldria matisar
que un principi el modernisme no va ser unànimement rebut: un ampli
corrent d'opinió identificava les seues formes amb el concepte de degeneració
(una desintegració orgànica que correspon a la desintegració social). Amb el pas del temps aquestes reticències es diluiren.
El modernisme, a Catalunya, no era solament un
moviment arquitectònic, sinó que a més de donar-se en arts com la literatura, la pintura, l’escultura
o la música entre d’altres, també es donà en les arts aplicades o decoratives, en les arts
gràfiques i en el disseny de mobiliari, reixeria, joieria, cristalleria,
ceràmica i taulelleria, llums i tot tipus d'objectes útils en la vida
quotidiana, inclòs el mobiliari urbà, que va passar a tenir gran importància
(quioscos, estacions de metro, fanals, bancs, papereres, urinaris). Molts
artistes identificats amb el modernisme són artistes «integrals». Especialment,
en el cas dels arquitectes, no sols projectaven edificis, sinó que intervenien
en el disseny de la decoració, el mobiliari, i tot tipus de complements i
estris d'ús diari que havien de contenir.
En conclusió, era l'art que s’aproximava a les
tendències més modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor
que s'acostava al simbolisme com un
altre que seguia l’impressionisme o un escriptor seduït pel naturalisme. Si sonaven a modern eren, en
conseqüència, modernistes. De manera que totes aquestes arts van trobar la
seua compatibilitat en aquest art nou, continuant així la concordança amb el
que necessitava la cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la
Renaixença), i la societat catalana (reafirmar la seua modernitat
transformant-se). En definitiva el Modernisme sorgirà com un moviment cultural que busca
modernitzar la societat catalana.
Tot i que aquest moviment és part d'un corrent
general que sorgeix a tot Europa després dels avanços de la Segona Revolució Industrial, a Catalunya adquirirà una personalitat pròpia
i diferenciada. Fora de Catalunya aquest
moviment arquitectònic será conegut per altres noms, com a Art
Nouveau francés, el Modern Style anglés, el Jugendstil alemany,
la Sezession austríaca i d’altres semblants a diversos països
europeus.
El Modernisme és un moviment heterogeni en
el qual cada artista té el seu estil personal, però tots coincideixen en la
voluntat de trencar amb els criteris estètics tradicionals, rebutjar l'estil
arquitectònic pobre i industrial de la primera meitat del segle XX, crear noves
formes allunyades de l'academicisme i situar Barcelona a l'altura dels nous
corrents europeus.
Les característiques
que en general permeten reconèixer al modernisme són:
- Inspiració
en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural però amb preferència
en els vegetals i les formes arredonides de tipus orgànic entrellaçant-se amb
el motiu central.
- Ús de
la línia corba i l'asimetria; tant en les plantes i alçats dels edificis com en
la decoració.
- Tendència
a l'estilització dels motius, sent menys freqüent la seua representació
estrictament realista.
- Ús
d'imatges femenines en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament
generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes (drapejat).
- Actitud
tendent a la sensualitat i a la complaença dels sentits, arribant fins a
l'erotisme en alguns casos.
- Llibertat
en l'ús de motius de tipus exòtic, siguen aquests de pura fantasia o amb
inspiració en diferents cultures, com per exemple l'ús d'estampes japoneses.
- Aplicació envoltant del motiu prenent alguna de les característiques anteriorment esmentades en contraposició amb les característiques habituals de l'element a decorar. L'element destacat de tipus orgànic embolica o s'uneix amb l'element que decora.
Entre mitjans i finals del XIX, Barcelona
assistirà a l'enderrocament de les muralles que envolten la ciutat,
s'urbanitzaran els terrenys extramurs, naixerà el barri de l'Eixample i se
celebrarà l'Exposició Universal de 1888. La ciutat estarà en plena
transformació. Proliferaran editorials, impremtes, periòdics, entitats i
associacions. I amb aquest desenvolupament econòmic i urbanístic, creixerà una
nova burgesia industrial, acomodada, il·lustrada i amb aires de modernitat.
El nou districte de l'Eixample es posa de moda i
la seua artèria principal (el Passeig de Gràcia) és triada per la burgesia per
a fixar les seues residències. L'arquitectura es converteix en un signe
d'estatus: Tenir una casa modernista permet destacar en els cercles socials. En
conseqüència, la ciutat es convertirà en un formiguer constructiu de la mà dels
millors arquitectes catalans. Alguns d'aquests burgesos acabaran sent
admiradors, amics i mecenes dels arquitectes.
La celebració a Barcelona de l’Exposició
Universal del 1888 provocarà l’inici del desplegament del Modernisme, tant en
la vessant arquitectónica com artística i literaria, i durant el quart de segle
següent dominarà el panorama cultural de la ciutat. L'arquitectura
modernista catalana va voler renovar els estils històrics del romanticisme. Per
a això utilitzarà noves tècniques i materials com el ferro, el vidre i
s’inspirarà en la naturalesa on buscarà crear formes decoratives abstractes que
recorden el moviment de l'aigua.
Darrere les centenàries façanes modernistes de
l'Eixample hi trobem el nom de les famílies de la burgesia barcelonina
així com dels arquitectes més destacats. Un bon exemple són les tres cases de
l'anomenada
Si bé és al districte de l'Eixample, i més
concretament a la zona coneguda com el "Quadrat d'Or" on trobem la
més gran concentració d'edificis modernistes, aquest estil arquitectònic també
és present en molts altres indrets de Barcelona.
En l'interior de l'edifici, a més dels arquitectes que, molt a sovint s'implicaven en la seua decoració hi van treballar altres professionals com escultors, dissenyadors de mobiliari, joiers, ceramistes, taulellers, vidriers, ferrers o pintors.
Amb la mort d’Antoni Gaudí, d’alguna manera, acabarà el període modernista.
El llistat que apareixerà a continuació està ordenat alfabèticament, ço vol dir que estan barrejades grans obres amb obres menors. Conté la major part dels edificis més destacats de Barcelona. A més, a l'entrada següent hi ha un mapa interactiu per localitzar tots els edificis.
Finalment, he d'advertir que la intenció d'aquest blog no és parlar dels arquitectes, tampoc d'aquells artesans com Eusebi Arnau o Alfons Juyol que hi col·laboraren en altres aspectes, sinó de les seues obres. Per tant si algú volguera informació sobre ells, ací no la trobarà. La idea del blog es donar informació d'allò que el visitant es trobe al carrer. Si vol accedir a l'edifici o no serà cosa seua. Per tant, no parlarem dels elements de l'interior de les cases, tot i que en alguns casos és excepcional i pagarà la pena fer--hi una visita. El lector haurà de cercar aqueixa informació en altres llocs o a través de guies o audioguies de l'edifici en concret. A cada edifici hom informarà si és visitable o no.
Assenyalar que bona part de la informació ha estat extreta de Viquipèdia.
A la part dreta del blog, hi trobareu l'arxiu amb el nom de totes les entrades que hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada