Park Güell

Autor Antoni Gaudí i Cornet 1900-14 Ctra. del Carmel 23A  

L'industrial i polític Eusebi Güell volgué crear una urbanització per a famílies benestants en una gran finca que havia adquirit, amb una extensió de 17,18 hectàrees, a la zona coneguda popularment com la Muntanya Pelada. El projecte li ho encarregà a Gaudí. La situació era immillorable, en un entorn tranquil, amb vistes esplèndides sobre el mar i el Pla de Barcelona. Es preveien unes 60 parcel·les de forma triangular, amb una xarxa complexa de camins, viaductes i escales que salvaven la topografia del terreny. La construcción s’inicià el 1900. Gaudí va estudiar una a una la millor posició per a cada habitatge dins de la seua respectiva parcel·la: era necessari que no taparen les vistes als veïns, però havien de garantir una acceptable privacitat. La idea de Güell era construir un barri residencial inspirat en el model britànic de la “ciutat jardí”. Per això l’anamenà Park Güell, en anglès.

Però la manca d'un transport adequat, les condicions complexes de la venda de les parcel·les (mitjançant antics contractes emfitèutics) i el caràcter exclusiu de la urbanització la van fer inviable. A falta de compradors, les obres s'abandonaren l'any 1914. Només se n'havien construït dues, de les 60 previstes.

Les notables dimensions del conjunt i la gran pendent aconsellaven plantejar diferents accessos. El principal es va situar en la part baixa de la finca, amb façana annexa al carrer de Larrard, un carrer urbanitzat.

En el disseny del parc es posa clarament de manifest la mà d'un arquitecte, i el seu estil peculiar resulta evident en qualsevol element, per petit que siga. Existeixen formes ondulades, semblants als rius de lava, i passejos coberts amb columnes que tenen formes d'arbres o d'estalactites. Moltes de les superfícies estan cobertes amb trencadís, trossos de ceràmica o de vidre a manera de mosaics de colors. Per la seva localització al mig de la ciutat i a una altitud elevada, aquest parc és un recés de pau que contrasta amb el soroll i el frenesí de la capital catalana.

Gaudí es va obstinar a assolir una perfecta integració de les seues obres a la naturalesa. Prova d'això són les columnes fetes de pedres de mides i formes molt variables, que suggereixen troncs d'arbres, estalactites i coves naturals. Els angles rectes no apareixen enlloc: les columnes estan inclinades com palmeres.

El punt central del parc està constituït per una immensa plaça, la vora de la qual serveix de banc i ondula com una serp de cent cinquanta metres de longitud. Aquest banc està recobert també de trencadís fet de petites peces de ceràmica i vidre

La plaça està parcialment sostinguda per la Sala de les Cent Columnes, composta per vuitanta-sis columnes semblants a estalagmites gegants en una cova. Al sostre, entre les columnes es troben unes decoracions circulars allà on no es van construir les columnes que hi havia previstes inicialment (havien de ser-ne cent).

Fins a aquest lloc hi arriba l'escalinata de l'entrada principal del parc, de graons disposats simètricament al voltant de l'escultura d'una salamandra que s'ha convertit en l'emblema del jardí. Representa la salamandra alquímica, que simbolitza l'element foc.

A l'entrada principal del parc s'alcen dos edificis de pur estil gaudinià, amb sostres de corbes suaus, apèndixs estranys i motius geomètrics. El que es troba a la dreta és la Casa del Guarda, ideada i dissenyada com a habitatge per al porter del Park Güell. 

Eusebi Güell va morir l'any 1918 i els seus hereus van optar per desprendre's de la finca. La va comprar l'Ajuntament de Barcelona l'any 1922 en una operació no exempta de polèmica i la va convertir en un parc públic, un emplaçament en la part alta de la ciutat que va ser tranquil i entranyable fins fa uns anys. Abans no s'havia de pagar per entrar-hi, però, probablement per a evitar massificacions, des de novembre del 2013 s'hi paga.

Va ser declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO en 1984.