Palau de la Música Catalana

Autor Lluís Domènech i Montaner 1905-8 C/Sant Pere més Alt, 11/C/Amadeu Vives, 1

L'edifici va ser encarregat per  Joaquim Cabot, que era president de l'Orfeó Català, perquè fora la seua seu. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu. 

Les solucions que s’aportaren  a l'estructura foren molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitral i forja.

Dues decisions arquitectòniques demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera, la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum. La segona va ser la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per oficines de l'Orfeó.

A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat a la seva part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars, ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven entre columnas dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix la cavalcada de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a l'esquerra, unes xiques vora una font i al peu d'un salze, entre les branques del qual apareix el bust de Josep Anselm Clavé, constitueixen una al·legoria al text de la cançó Les flors de maig d'aquest autor.

La façana lateral està situada en el carrer Sant Pere més Alt, únic accés fins a l'any 1989, fa cantonada amb el carrer Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l'artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un Sant Jordi, sota una figura femenina en el centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d'un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l'ancià i els xiquets. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d'aquesta façana són els arcs amb grans columnes d’atovó roig i ceràmica. Dins de dues d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb dibuix diferent; al segon pis els busts dels músics sobre columnes: d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Berthoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer Amadeu Vives. A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en mosaic de Lluís Bru simbolitza la senyera de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà i en el centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una peça de les que més interpretava l'Orfeó i que des de 1996 és l'himne oficial de Mallorca.

A la façana principal actual sorprèn per la seua construcció, que es va realitzar com si anara a la vista, malgrat que estava completament cega per la posició en tot el seu frontal de l'església de Sant Francesc de Paula. Per aconseguir l'entrada de llum a través dels finestrals d'aquesta façana, l'arquitecte va construir un pati d'uns tres metres d'amplada que feia de límit amb l'església i encara que no era vista, la va realitzar amb gran riquesa de materials i disseny, l'obra d’atovó roig vist, baranes de ferro forjat, cornises i capitells esculpits i amb uns vitralls de colors iguals que a la resta de l'edificació. A la part esquerra de la façana es troba l'edifici de serveis, realitzat pels arquitectes Òscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz a l'última vintena del segle xx, amb una torre amb la base esculpida com si es tractés d'una gran palmera; és també per on hi ha l'entrada dels artistes. Tota la façana central recuperada ha estat coberta per una altra nova fent pantalla de vidre amb el nom de l'edifici Palau de la Música Catalana gravat a les portes d'entrada.

L'any 1997 la UNESCO la va declarar Patrimoni Comú de la Humanitat.