Introdució

El modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana i que va esforçar-se per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà de forma especial a Barcelona, al llarg d'unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920. No obstant, caldria matisar que un principi el modernisme no va ser unànimement rebut: un ampli corrent d'opinió identificava les seues formes amb el concepte de degeneració (una desintegració orgànica que correspon a la desintegració social).​ Amb el pas del temps aquestes reticències es diluiren.

El modernisme, a Catalunya, no era solament un moviment arquitectònic, sinó que a més de donar-se en arts  com la literatura, la pintura, l’escultura o la música entre d’altres, també es donà en les arts aplicades o decoratives, en les arts gràfiques i en el disseny de mobiliari, reixeria, joieria, cristalleria, ceràmica i taulelleria, llums i tot tipus d'objectes útils en la vida quotidiana, inclòs el mobiliari urbà, que va passar a tenir gran importància (quioscos, estacions de metro, fanals, bancs, papereres, urinaris​). Molts artistes identificats amb el modernisme són artistes «integrals». Especialment, en el cas dels arquitectes, no sols projectaven edificis, sinó que intervenien en el disseny de la decoració, el mobiliari, i tot tipus de complements i estris d'ús diari que havien de contenir.

En conclusió, era l'art que s’aproximava a les tendències més modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s'acostava al simbolisme com un altre que seguia l’impressionisme o un escriptor seduït pel naturalisme. Si sonaven a modern eren, en conseqüència, modernistes. De manera que totes aquestes arts van trobar la seua compatibilitat en aquest art nou, continuant així la concordança amb el que necessitava la cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la Renaixença), i la societat catalana (reafirmar la seua modernitat transformant-se). En definitiva el Modernisme sorgirà com un moviment cultural que busca modernitzar la societat catalana.

Tot i que aquest moviment és part d'un corrent general que sorgeix a tot Europa després dels avanços de la Segona Revolució Industrial, a Catalunya adquirirà una personalitat pròpia i diferenciada. Fora de Catalunya aquest moviment arquitectònic será conegut per altres noms, com a Art Nouveau francés, el Modern Style anglés, el Jugendstil alemany, la Sezession austríaca i d’altres semblants a diversos països europeus.

El Modernisme és  un moviment heterogeni en el qual cada artista té el seu estil personal, però tots coincideixen en la voluntat de trencar amb els criteris estètics tradicionals, rebutjar l'estil arquitectònic pobre i industrial de la primera meitat del segle XX, crear noves formes allunyades de l'academicisme i situar Barcelona a l'altura dels nous corrents europeus.

Les característiques que en general permeten reconèixer al modernisme són:

-   Inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arredonides de tipus orgànic entrellaçant-se amb el motiu central.

-  Ús de la línia corba i l'asimetria; tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració.

-  Tendència a l'estilització dels motius, sent menys freqüent la seua representació estrictament realista.

-   Ús d'imatges femenines en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes (drapejat).

-    Actitud tendent a la sensualitat i a la complaença dels sentits, arribant fins a l'erotisme en alguns casos.

-  Llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguen aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures, com per exemple l'ús d'estampes japoneses.

-  Aplicació envoltant del motiu prenent alguna de les característiques anteriorment esmentades en contraposició amb les característiques habituals de l'element a decorar. L'element destacat de tipus orgànic embolica o s'uneix amb l'element que decora.

Entre mitjans i finals del XIX, Barcelona assistirà a l'enderrocament de les muralles que envolten la ciutat, s'urbanitzaran els terrenys extramurs, naixerà el barri de l'Eixample i se celebrarà l'Exposició Universal de 1888. La ciutat estarà en plena transformació. Proliferaran editorials, impremtes, periòdics, entitats i associacions. I amb aquest desenvolupament econòmic i urbanístic, creixerà una nova burgesia industrial, acomodada, il·lustrada i amb aires de modernitat.

El nou districte de l'Eixample es posa de moda i la seua artèria principal (el Passeig de Gràcia) és triada per la burgesia per a fixar les seues residències. L'arquitectura es converteix en un signe d'estatus: Tenir una casa modernista permet destacar en els cercles socials. En conseqüència, la ciutat es convertirà en un formiguer constructiu de la mà dels millors arquitectes catalans. Alguns d'aquests burgesos acabaran sent admiradors, amics i mecenes dels arquitectes.

La celebració a Barcelona de l’Exposició Universal del 1888 provocarà l’inici del desplegament del Modernisme, tant en la vessant arquitectónica com artística i literaria, i durant el quart de segle següent dominarà el panorama cultural de la ciutat. L'arquitectura modernista catalana va voler renovar els estils històrics del romanticisme. Per a això utilitzarà noves tècniques i materials com el ferro, el vidre i s’inspirarà en la naturalesa on buscarà crear formes decoratives abstractes que recorden el moviment de l'aigua.

Darrere les centenàries façanes modernistes de l'Eixample hi trobem el nom de les famílies de la burgesia barcelonina així com dels arquitectes més destacats. Un bon exemple són les tres cases de l'anomenada L’illa de la Discòrdia, és el nom que rep un tram del passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona situat entre els carrers d'Aragó i del Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, casa Mulleras d'Enric Sagnier, casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, casa Amatller de Puig i Cadafalch i casa Batlló d'Antoni Gaudí. Si bé totes són d'arquitectes reconeguts del modernisme, l'apel·latiu popular de «mansana de la Discòrdia» es referia a la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec de la casa Batlló ja sabia el que havien fet els altres dos. Ni la casa Mulleras ni la Casa Bonet pertanyen estrictament al Modernisme. Com a curiositat indicar que dels cinc immobles construïts en aquest carrer, només la Casa Mulleras va tenir els papers en regla, mentre que les altres quatre van haver de pagar multes a l’ajuntament per no complir els requisits, entre ells el de superar l’altura acordada.

Si bé és al districte de l'Eixample, i més concretament a la zona coneguda com el "Quadrat d'Or" on trobem la més gran concentració d'edificis modernistes, aquest estil arquitectònic també és present en molts altres indrets de Barcelona.

En l'interior de l'edifici, a més dels arquitectes que, molt a sovint s'implicaven en la seua decoració hi van treballar altres professionals com escultors, dissenyadors de mobiliari, joiers, ceramistes, taulellers, vidriers, ferrers o pintors. 

Amb la mort d’Antoni Gaudí, d’alguna manera, acabarà el període modernista.

El llistat que apareixerà a continuació està ordenat alfabèticament, ço vol dir que estan barrejades grans obres amb obres menors. Conté la major part dels edificis més destacats de Barcelona. A més, a l'entrada següent hi ha un mapa interactiu per localitzar tots els edificis.

Finalment, he d'advertir que la intenció d'aquest blog no és parlar dels arquitectes, tampoc d'aquells artesans com Eusebi Arnau o Alfons Juyol que hi col·laboraren en altres aspectes, sinó de les seues obres. Per tant si algú volguera informació sobre ells, ací no la trobarà. La idea del blog es donar informació d'allò que el visitant es trobe al carrer. Si vol accedir a l'edifici o no serà cosa seua. Per tant, no parlarem dels elements de l'interior de les cases, tot i que en alguns casos és excepcional i pagarà la pena fer--hi una visita. El lector haurà de cercar aqueixa informació en altres llocs o a través de guies o audioguies de l'edifici en concret. A cada edifici hom informarà si és visitable o no. 

Assenyalar que bona part de la informació ha estat extreta de Viquipèdia.

A la part dreta del blog, hi trobareu l'arxiu amb el nom de totes les entrades que hi ha.

Mapa localitzacions edificis modernistes a Barcelona

Per ajudar a ubicar els edificis del llistat, he cregut convenient crear un mapa que us pot resultar molt útil. Tot i que bona part d'ells es troben a l'Eixample, molts altres es troben a d'altres districtes. Com que només he inclòs una imatge de cada edifci, punxant a cada lloc n'apareixeran més fotografies. No estan tots els edificis modernistes de la ciutat, però sí la immensa majoria.

Antiga Fàbrica Casaramona

Autor Josep Puig i Cadafals 1909-12 C/Mèxic, 36

Va ser un encàrrec de l'industrial Casimir Casaramona per instal·lar a la muntanya de Montjuïc una fàbrica textil on ocupa tota una illa de cases. Tota la construcció es va fer d'atovó, emprant la ceràmica i la pedra artificial per ornamentar les parts nobles. 

Es tracta d’una construcció horitzontal, constituïda per un conjunt de naus d’una sola planta, que facilita el trasllat de mercaderies per mitjà d’un sistema de carrers interns que, a la vegada, també servien de tallafocs.; Can Casaramona no tenia xemeneia perquè funcionava amb energia elèctrica, cosa que contribuïa a la sensació general de netedat. És de planta pràcticament quadrada, formada per un seguit d'edificacions (onze cossos de superfícies i alçades diferents), majoritàriament de planta baixa.

El conjunt té una gran coherència formal. Les diverses solucions estructurals i els detalls ornamentals són resolts a partir d'una comprensió perfecta de la tecnologia de l'atovó, sota una òptica tendent al funcionalisme. Les naus, de planta rectangular i amb coberta plana, són cobertes amb voltes de rajol que recolzen sobre pilars de ferro. Els arcs de descàrrega i un sistema de tirants metàl·lics contraresten les empentes laterals, que es descarreguen en uns pilars o contraforts que hi ha als murs de tancament. Aquests contraforts són acabats en pinacles, que creen un ritme vertical que contribueix a trencar l'horitzontalitat del conjunt. La decoració es completa a base de merlets d'atovó. Dues torres sobresortien del conjunt, que servien com a dipòsits d’aigua, essent un dels sistemes contra incendis més moderns de l’època i marquen l'eix de simetria del conjunt. L'una situada a l'entrada, té inscrit el nom de la fàbrica en plafons de ceràmica i és rematada per una estructura de ferro. L'altra, situada a l'interior, té el dipòsit redó a la part superior, que és rematada amb un cos format per arcs parabòlics i una coberta revestida de cerámica. Està considerada un dels conjunts més importants del modernisme industrial a Catalunya.

Un cop tancada la fàbrica, l’edifici va quedar abandonat i el 1940 es va transformar en les cavallerisses de la Policia Nacional. El 1998 es van iniciar unes complexes obres de rehabilitació per recuperar-ne l'aspecte original.  Des de l’any 2002 i allotjar-hi el CaixaFòrum, la nova seu social i cultural de la Fundació "la Caixa", que abans es trobava en un altre edifici de Puig i Cadafalch, la casa Macaya.

Casa Amatller

Autor Josep Puig i Cadafals 1898-1900 Passeig de Gràcia, 41

Va ser un encàrrec del fabricant de xocolate Antoni Amatller. No es tracta d’una construcció sinó d’una reconstrucció, d'igual manera que passaria amb les veïnes Casa Batlló, de Gaudí, i Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, que formen part de “l’illa de la discòrdia", ja que en tots tres casos es tracta de remodelacions fetes sobre edificis preexistents, essent la Casa Amatller la primera de totes elles.

Tres elements essencials que representen els tres interessos principals d'Amatller decoren la façana de la casa: xocolate, cristalleria antiga i fotografia. L'angle aguiló amb el sostre dentat és una cantonada d'una barra de xocolate i també està inspirat a les cases típiques del segle XVII als Països Baixos.

Els acolorits elements de vidre en l'hastial i el vidre finament tallat de les finestres, en el qual la llum del sol es reflecteix de manera diferent segons l'hora del dia i el clima, reten homenatge a la passió d'Antoni Amatller per la recol·lecció de valuosos recipients de vidre.

Per a fer espai per a l'estudi fotogràfic en el pis superior i per a usar la llum natural, les parets i finestres es van moure cap amunt, excedint així les normes de construcció vigents en aqueix moment. La passió artística del client va servir a Puig i Cadafalch com una excusa benvinguda.

Aquesta construcció forma part del període “rosa” o modernista de l'arquitecte. que inclou obres com la Casa Macaya o la Casa de les Punxes Es tracta d'una típica casa d'estil gòtic urbà, una mansió unifamiliar amb elements flamencs, com el cridaner frontó escalonat creat en taulells de ceràmica. El seu disseny trenca amb els components classicistes proposats pel Pla Cerdà per a la construcció a Barcelona en proposar una façana irregular, superar els 22m d'altura i introduir el cromatisme com a element destacat dins d'un entorn urbà uniforme. Una proposta singular que marca la introducció del Modernisme en l’Eixample de Barcelona.

La nova façana de la finca és quasi plana, a excepció dels balcons de la primera planta, amb les seues errajes, baranes i rematades, recoberts per amb un mosaic triangular de ceràmica o decorat amb columnes i relleus de pedra sobre una paret adornada amb relleus. El format que ressalta a primera vista és el seu escalonament de dos aiguavessos, remarcat en la part superior per un fris de ceràmics que segueix el contorn. Les obertures en les façana són desiguals en cada planta, una cerca per part de Cadafalch d'una asimetria equilibrada i una irregularitat aparent perquè totes les dimensions horitzontals estan estrictament determinades.

L'accés a l'edifici es realitza a través de dues portes, una més xicoteta, vinculades entre si per una magnífica figura de Sant Jordi matant el drac.

La casa Amatller té planta baixa, quatre pisos i golfes, sota la teulada a dues vessants que queda darrere el tester esglaonat, recobert de ceràmica policroma. El nivell de la planta baixa és tot de pedra. La resta de la façana (de la primera a la quarta planta) és recoberta d'esgrafiats característics de l'arquitectura catalana.

La planta baixa te dues ports de reminiscències conopials, a l'esquerra (una dels quals sèrbia d'accés als carruatges), i una a la dreta, d'entrada a la joiera Bagués, oberta a l'indret on hi havia dues finestres. El sector central és ocupat per una galeria de sis arcs rebaixats sobre columnetes de fust helicoidal amb capitells florals.

El primer pis és centrat per una extraordinària balconada de ferro forjat que comprèn tres obertures amb guardapols molt ornamentat. A l'esquerra hi ha una finestra conopial doble i a la dreta una tribuna de caràcter flamíger.

La segona planta te un balcó d'arc conopial a cada extrem i dues finestres geminades al centre. La tercera planta està resolta amb una galeria d'arcs rebaixats similar a la de la planta baixa. Els obertures dels dues plantes més altes són d'arc conopial, independents i emmarcades per un guardapols senzill al quart pis, i en forma de galeria als golfes. L'interior és d'una gran bellesa i gust.

El 1976  va ser declarada Monument Històric Nacional. Entre 2007 i 2008, la façana va ser restaurada. La renovació de l'interior va durar de 2009 a 2014. El 2015, la planta baixa es va convertir en un museu i, a l'hora, la casa es va fer accessible al públic. Actualment ofereix visites guiades.

Casa Batlló

Autor Antoni Gaudí i Cornet 1904-6 Passeig de Gràcia, 43

Fou un encàrrec de l’industrial tèxtil Josep Batlló. D’igual manera que la Casa Amatller no és una construcción nova sinó una reforma sobre un edifici ja construït. S'hi va dur a terme una reforma integral.

Les formes orgàniques que Gaudí va utilitzar en la restauració de la Casa Batlló reuneixen tot un univers simbòlic d'inspiració marina que transporta a qui l'observa a un món oníric de paisatges encantats i fantàstics. La Casa Batlló, igual que la Cripta de la Colònia Güell, el Parc Güell, La Pedrera, la Casa Calvet i la restauració de la Catedral de Palma, pertany a l'etapa naturalista.

En la façana va afegir una tribuna, nous balcons i ceràmiques policromades. A l'interior, va reorganitzar els espais, unificant l'escala i el pati ja existents per a aconseguir més il·luminació i ventilació. Va completar la seua intervenció afegint dues plantes, que va rematar mitjançant un espectacular coronament ceràmic.

L'ondulada façana coberta amb mosaics d'esplèndids colors és probablement la més suggestiva, creativa i original de la ciutat. L'entrada principal se situa a l'esquerra de l'edifici i a la dreta l'accés a les cotxeres.

Els balcons semblen fragments de cranis amb les obertures dels ulls i el nas. Les lloses dels balcons es van canviar per unes de planta corbada i damunt es van col·locar les famoses baranes que tantes interpretacions han originat. Tots els balcons, a excepció del qual està en la golfa o un doble per davall de la torre amb la creu, tenen la mateixa grandària.

Les columnes de la tribuna del primer pis recorden ossos humans. Aquesta tribuna incorporada en la planta noble de l'edifici, i que vola uns metres sobre la vorera, disposa de grans finestrals ovalats en el centre dels quals apareixen les columnes de pedra amb forma d'ossos i les “màscares” als balcons, figura que es repeteix en les següents plantes. Les grans finestres ovalades tornen apareixen novament en els extrems de la planta que està per damunt de la planta noble i que formen part de la tribuna.

El revestiment de la façana, detall ornamental que conjuntament amb els “antifaços” dels seus 7 balcons, el balcó terrassa i el de la golfa amb forma de flor i que donen l'aspecte oníric a l'edifici, va ser realitzat amb “trencadís de vidre” (vidre triturat) i ceràmics de colors col·locats sobre un morter de calç i sobre ells es van escampar 330 discos ceràmics amb colors i grandàries diferents 15, 21, 27 i 35 cm. Sobre la tribuna de la planta noble apareixen 4 terrasses amb balaustres de pedra.

El balcó de la golfa té forma de flor. És en aquesta part alta de l'edifici on apareixen alguns elements que trenquen la simetria de la façana, en primer lloc el rebaix en el sostre de ceràmica, la terrassa i la torrassa rematada amb una creu en tons ivori i també revestit amb trossos de cristall i amb els monogrames de Jesús, Maria i Josep.

La façana posterior de l'edifici està recoberta amb vidre triturat de colors i cerámica. Tenen balcons que miren al pati interior de l’illa i presenten formes orgàniques ondulades.

Els balcons de les plantes superiors tenen baranes metàl·liques i els finestrals, amb marcs de fusta estan formats per combinacions de formes rectangulars. En la rematada de la golfa apareix novament una artística combinació de ceràmics de color que formen motius geomètrics i florals.

L'edifici està coronat per una espectacular teulada formada per teules ceràmiques que semblen escates i que recorden l'esquena arquejada d'un drac. La seua part superior està formada per peces esfèriques de grans dimensions amb colors canviants d'un extrem a un altre. En un lateral de la teulada se situa una torre amb la creu de quatre braços que apunten els quatre punts cardinals.

El coronament de la façana, semblança al llom d'un drac, unit a la creu de quatre braços (que representaria l'empunyadura d'una espasa), han donat lloc a interpretacions populars entorn de la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya. Conta la llegenda, que Sant Jordi va matar el drac amb la seua espasa per a salvar a la princesa i al poble de la fúria de l'animal. En aquesta interpretació el disseny de la teulada simbolitzaria l'espasa clavada en el drac, i les columnes amb forma d'ossos recordarien les seues víctimes. De fet, al llarg de la història Casa Batlló s'ha conegut com la casa dels ossos o la casa del drac.

El 1969 va ser declarada Monument Historicoartístic de Caràcter Nacional. El 1993 va ser adquirida pels propietaris de la companyia Chupa Chup els quals han realitzats nombroses restauracions, tant a nivell ornamental com estructural. En 2005 va ser catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Actualment es pot visitar.

Casa Bruno Cuadros

Autor Josep Vilaseca i Casanovas 1883 Rambla, 82

L’edifici havia estat construït el 1858, però Bruno Cuadros que tenia un negoci de venda de paraigües, a la part baixa, va demanar al propietari de l’immoble permís per a la realització d’una reforma. Tota l'ornamentació oriental que s'observa en la façana estigué consensuada amb el propietari. Aquests gustos orientals a part de venir dels nous corrents orientals venen de la gran quantitat d'objectes que importava la botiga des del Japó tot convertint-se en una al·legoria de l'orientalisme.

Es va decidir que el quart pis afegit fos sostingut per una galeria balconada. La façana es va decidir decorar-la amb el reclam de paraigües i vanos, articles que es venien a la botiga. Es va establir que a la façana de la Rambla hi anirien quatre agrupacions d’ombrel·les i vanos oberts, situades entre els balcons del segon i tercer pis, i a la façana orientada a mar tres paraigües tancats i un d’obert a l’alçada del segon pis i un conjunt semblant als de la façana de la Rambla a l’alçada del tercer pis.

Destaca d’una manera especial l’escultura d’un drac, feta en zinc, en un angle a l’alçada del primer pis, que sosté un fanal amb les potes davanteres i un vano obert amb les del darrere. Sota seu penja un paraigües tancat que va ser utilitzat com a reclam comercial de la botiga. Tant el disseny d’aquest animal mitològic com el de les ombrel·les de la façana de la Rambla estaven inspirats pel que havia vist Josep Vilaseca en un viatge que acabava de fer al Japó. La idea va convèncer el propietari, perquè entre els articles que hi venia n’hi havia alguns d’importats del Japó, com ara perles cultivades. També a l’interior s’hi van posar motius decoratius japonesos.

Aquesta decoració va causar sensació a la Barcelona de finals de segle, i aviat l’edifici va passar a ser conegut com la casa dels paraigües. La idea del drac-fanal va ser després repetidament copiada per arquitectes modernistes que el van incloure de forja en portes i façanes. Fins i tot després del modernisme se n’han seguit fabricant i venent, fins al punt de convertir-se en un símbol identificador a Catalunya.

Els balcons i la galeria del darrer pis de la Casa Bruno Cuadros són plens de referències egípcies amb xicotetes columnes massisses que recorden a l'arquitectura faraònica. A la façana, els esgrafiats i les vidrieres recorden ombrel·les i ventalls de ferro fos. A la botiga, l'orientalisme n'impregna l'exterior, caracteritzat pels treballs de fusteria, els vidres pintats i les pintures amb personatges extrets de làmines japoneses.

La planta baixa presenta els seus portals totalment emmarcats per un conjunt d’aparadors de fusta i vidre pintal ornamentals amb motius japonesos policromats amb laques de color negre, blau, roig i daurat. Aquests aparados són coronats per una cornisa en forma de falsa teulada de pagoda, amb els angles corbs.

El 1980, al local de la vistosa paraigüeria s'hi va instal·lar una entitat bancària que va procedir a executar una profunda rehabilitació de la decoració, que tot i voler respectar-ne el caràcter original va causar una certa polèmica. 

Casa Cabot

Autor Josep Vilaseca i Casanovas 1901-4 C/Roger de Llúria, 8-14

Es tracta de dues cases adossades, projectades de manera unitària i construïdes simultàniament, que d'una banda comparteixen aspectes de composició i de decoració, mentre que d'altra banda tenen elements diferenciadors que expliquen els diferències dels solars sobre els quals estan construïdes.

La casa del número 8-10 mostra una organització en planta que permet la distribució típica del barri de l'Eixample. A la seua façana, podem apreciar quatre línies d'obertures, situades al costat d'un eix de simetria sobre el qual està col·locada l'entrada en planta baixa. D'aquesta façana destaca, principalment, l'ornamentació de la porta d'entrada, el balcó corregut de l'última planta i els quatre potents elements de coronament. A l'interior és destacable el vestíbul, molt interessant pel disseny dels superfícies (parets i sostres) i pels fanals.

Pel que fa a la casa del número 12-14, construïda sobre un solar triangular, té una façana més ampla que permet construir quatre balcons, a més d'unes àmplies tribunes pròximes a les mitgeres. El parament de la façana està format per un esgrafiat de flors blanques sobre fons rogenc, que actua com un gran tapís retallat pels balcons; aquests tenen una elegant decoració floral i semblen sostinguts per unes fines columnes. Destaca la composició emmarcada per les tribunes i els balcons correguts del principal i l'última planta i el coronament que recorda una solució emmerletada.

Casa Calvet

Autor Antoni Gaudí i Cornet 1907 C/Casp, 48

És una de les primeres obres de Gaudí. Alguns l'han considerada l'obra més conservadora de l'artista. Es va construir per al fabricant Pere Màrtir Calvet i respon a un model tradicional molt acceptat per la burgesia de l'època: un pis principal discret amb una tribuna elegant i sòbria i una bona terrassa al pati interior de l’illa. Quan es tracta de projectar la façana posterior al pati de l’illa, en canvi, varia totalment de criteri i defuig de les habituals galeries que donen aquell característic aire domèstic als interiors de l'Eixample. De manera insòlita, ací els balcons són molt semblants als de la façana principal i les innovadores tribunes proporcionen una protecció visual i solar adequada.

El precedent caldrà cercar-lo en el Palau Güell, on Gaudí ja va experimentar solucions noves que aplicaria posteriorment, amb les variants que cada situació requeria. Aquesta insistència a millorar el caràcter de les façanes posteriors dels edificis residencials serà una constant que repetirà a les cases Batlló i Milá.

La façana acaba en una corba composta per tres lòbuls invertits i dos que sobreïxen, coronats per una creu de ferro. Davall dels lòbuls invertits trobarem tres busts: Sant Pere Màrtir (homònim del propietari), Sant Genís d'Arles i Sant Genís de Roma (sants patrons del poble natal de Calvet). I és que Antoni Gaudí va voler acontentar el seu client omplint l'edifici de detalls que li feren referència, com les columnes-bobines de fil que flanquegen l'entrada o la lletra «C» que corona la porta de la casa.

Un espai notable de la casa és el conjunt format per l'escala i els dos celoberts annexos. Gaudí converteix l'espai necessàriament destinat als accessos verticals d'una casa de renda en un bell espai que ennobleix arquitectònicament tot l'edifici. A la porta d'entrada (flanquejada per columnes que imiten bobines de fil) hi ha un original picaporte de ferro forjat en forma de creu que, en cridar, colpeja una xinxa, com a al·legoria de la fe que castiga el pecat. La tribuna del primer pis inclou escultures de flors i bolets, un escut de Catalunya i referències a l'hospitalitat (un xiprer), la pau (una branca d'olivera) i l'abundància (dues cornucòpies). De la façana, per part seua, sobreïxen els busts de tres sants màrtirs patrons de Vilassar de Dalt, el poble natal de Calvet, i ressalten dos balcons de fosa en les testeres, anticipant els que posteriorment faria a la Casa Batlló.

La magistral disposició i execució del vestíbul, l'escala, l'ascensor i els dos celoberts centrals van agradar tant a la propietat, que els fills de l'industrial li van encarregar els treballs d'interiorisme de les seues noves oficines situades en els baixos. Gaudí va estendre el sentit i la subtilesa decorativa en els despatxos de la signatura quan va dissenyar tot el mobiliari: les famoses cadires de despatx, les taules, les butaques i complements com els penja-robes, paraigüers, tiradors, manubris, rètols...

Actualment els baixos estan convertits en un restaurant molt elegant.

Casa Comalat

Autor Salvador Valeri i Pupurull 1911 Av. Diagonal, 442

Va ser un encàrrec de Joan Comalat Aleñá, un important prestamista de l’època. Una de les seues característiques més destacades és que com que es troba en una xicoteta illa de cases, compta amb dues façanes. Malgrat que ambdues comparteixen l'estil del modernisme tardà, les diferències entre elles són més que notables.

La façana principal que dóna a la Diagonal està realitzada en pedra i està concebuda amb un gran decorativisme; en la seua part baixa la porta és de fusta amb forja de ferro i als seus costats es troben dos grans balcons d'originalitat extrema amb corbes que fan evocar elements orgànics i tenen certa semblança. gaudiana amb la casa Batlló. Una tribuna central correguda es troba entre els pisos principal i primer acabant amb una rematada d'afilat pinacle. La resta de la façana el compon dotze balcons amb les seues bases decorades escultòricament i les baranes de ferro forjat de gran curvatura. La part superior de la façana està rematada per una obertura calada i amb gran ornamentació floral tallada en pedra en tot el seu voltant i coronant per la part posterior de l'obertura, per una torre amb forma de barret d'arlequí revestida amb ceràmica vidriada de color verd.

En canvi la façana posterior, que dona al carrer Còrsega, menys important, té un tractament molt menys formal i més lliure i original, amb tribunes irregulars, persianes enrotllables, vitralls i mosaics que ocupen els ampits de les finestres, sobre uns baixos de pedra artificial de tons diferents amb formes orgàniques i paràboles de tipus gaudià. La decoració ceràmica és molt abundant en aquesta façana.

 Actualment és una propietat privada, per la qual cosa no es poden realitzar visites turístiques.

Casa de les Punxes/Casa Terrades

Autor Josep Puig i Cadafals 1903-5 Av. Diagonal, 420

L’edifici s’alça sobre un extens solar que era propietat de les germanes Terrades i està format per tres tres immobles situats entre l'avinguda Diagonal, el carrer Rosselló i el carrer Bruc de Barcelona, tot i que sembla un bloc uniforme. L'encàrrec de reforma dels edificis va possibilitar a Josep Puig i Cadafalch la unificació dels tres cossos en un de sol, a través d'una gran façana d'atovó vist. En construir-lo va estilitzar al màxim els seus típics elements d’inspiració medieval, reforçant-los fins al punt que la seua forma sembla un castell gòtic medieval. Aquest, en concret s’inspira en el castell de Neuschwanstein, a Baviera que és de corrent wagnerià. El resultat combina elements de diferents corrents arquitectònics, com l'arquitectura gòtica flamígera i l’ornamentació modernista. Aquest volum unitari conté celoberts trapezials, ordenadors de l'interior. Exteriorment, és format per sis façanes articulades als angles per sis torres cilíndriques acabades en cuculles, el més gran amb una llanterna. D’ací el seu nom de Casa de les Punxes.

A la seua espectacular façana d'atovó, tret de la planta baixa, que és de pedra, destaquen els forjats, els balcons i els plafons de ceràmica amb motius patriòtics. Tot el recinte atresora una gran simbologia i múltiples elements decoratius, com les tribunes, les vidrieres o els forjats en tot l'exterior de la casa i n’’es ple de detalls escultòrics de pedra -tribunes, emmarcaments de balcons, pinacles, sanefes decoratives-, cuculles de ceràmica vidriada i teulada de teula àrab. Hi destaquen també alguns treballs de forja i plafons de ceràmica de colors a la part superior d'alguns sectors de les façanes. Les obertures de la planta baixa, un seguit d'arcs de mig punt, formen una galeria seguida, interrompuda en escasses ocasions per uns petits cossos -d'atovó vist-, sobre els quals sobresurten tres nivells superposats de tribunes.

La importància de la planta noble es fa palesa especialment a la façana de la Diagonal, on apareixen balcons -amb barana i altres de forja-, les obertures de les quals reprodueixen models propis, no ja del gòtic sinó del renaixement. La resta d'obertures combinen la llinda, els arcs rebaixats i els arcs de mig punt. L'acabament de la torre principal és resolt ambbarbacanes.

El coronament de les façanes, amb les teulades a dues vessants, no es tradueix, però, a l'interior, cobert per un terrat pla.

L’edifici es va restaurar completament el 2003. Del 2016 al 2020, es va obrir al públic per mostrar-ne un dels pisos principals i les terrasses, que també servien d’escenari per a espectacles de petit format. Des del 2021 no es pot fer cap visita a l’interior de l’edifici, ja que és de propietat privada. Hi acull un centre de treball en xarxa i s’hi ofereixen també un ampli programa d'activitats culturals i oportunitats per al benestar personal, amb una dinàmica planta baixa i un lluminós terrat obert al públic.

Casa Enric Batlló

Autor Josep Vilaseca i Casanovas 1983-6 Passeig de Gràcia 75/ C/ Mallorca

La construcció d’una casa d’habitatges fou un encàrrec de l’industrial Enric Batlló. L’edifici consta de sis nivells d'alçat (planta baixa, entresòl, principal i tres pisos més) i es cobreix amb un terrat pla transitable. La façana presenta tres nivells clarament diferenciats en alçat; d'una banda, un cos inferior que engloba les obertures de la planta baixa i d'entresòl. Un segon nivell clarament delimitat pel cos de finestres (amb balcó) del principal, primer i segon pis i, finalment un nivell superior on es desenvolupa el pis de sotacoberta, clarament diferenciat de la resta gràcies a la decoració dels paraments i el balcó corregut amb barana de ferro.

La planta baixa, destinada a espai comercial, s'obre al carrer a través de nombroses obertures que es corresponen vertical i estructuralment amb les finestres de l'entresòl. Es tracta d'unes obertures fetes en pedra i on destaca especialment el treball motllurat dels muntants que a la planta noble incorporen columnetes de fust llis i capitell vegetal. Destaca la barana de pedra que conforma el balcó ampitat de les finestres amb motius vegetals i zoomòrfics i el mur pròpiament dit, amb carreus de pedra vistos (sense revestir) que es combinen cromàticament i tipològica (carreus rectangulars grisos i quadrats marrons). Entre les obertures es disposen -adossats al mur- uns elements a manera d'escuts. Aquest nivell d'entresòl, pren rellevància al cos torrejat, on es desenvolupa un balcó semicircular en voladís i amb barana de pedra. La finestra d'aquest pis està ricament decorada i es completa amb la decoració ceràmica del voladís del balcó que es localitza just damunt d'ella, en aquest cas ja, amb barana de ferro.

Pel que fa al següent tram vertical d'alçat diferenciat -que es correspon amb les estances de l'hotel pròpiament dites- destaca el balcó corregut de pedra de la planta principal, amb barana de ferro, i que a la resta de pisos desapareix en favor de balcons individuals. A diferència del nivell inferior -amb parament de pedra- en aquest cos el material emprat és l'atovó vist, el color rogenc del qual contrasta amb les finestres, de pedra. Al darrer pis es localitza la galeria porticada entre pilars, on es combinen obertures amb finestra amb altres de cegades, que són la base de la decoració pictòrica i ceràmica que caracteritza aquest nivell. La façana es remata amb una cornisa en voladís, decorada amb motius vegetals i amb una mena d'arcs apuntats al lloc on coincideix amb la línia vertical de finestres.

La façana exhibeix una interessant combinació d’elements. Per una part, combina el totxo, la pedra i el ferro forjat dels balcons. Tot el conjunt dona com a resultat un edifici d’inspiració neogòtica de gran bellesa. En els escuts de l’edifici, podrem observar la representació de les diferents disciplines catalanes: la música, la ceràmica i, com no, la indústria.

A l’actualitat, a la Casa Enric Batlló hi ha un hotel de luxe, el Monument Hotel 5*GL, i a la seua planta baixa la boutique de la prestigiosa marca de rellotges Rolex.

Casa Fuster

Autor Lluís Domènech i Montaner 1908-11 Passeig de Gràcia,132

La casa va ser un regal de Mariano Fuster, membre de l’alta societat mallorquina, a la sea dona Consol Fabra. A la façana del carrer Jesús li va dedicar una rosassa, que es troba amb les inicials CF. Va ser l’obra pòstuma de l’arquitecte a Barcelona i és considerat un dels edificis més costosos de la ciutat, és precisament la barreja entre simplicitat i síntesi decorativa allò que omple la casa de valor i bellesa.

Es tracta d'una construcció amb set nivells d'alçat: planta baixa, primera o principal, quatre pisos i terrat pla transitable a més d'un nivell de soterrani. En definitiva d’un espai molt ampli amb grans columnes amb fust llis i capitell floral abstracte que sostenen les voltes d'atovó revestides amb pa d'or i que contrasta amb el terra de tessel·les negres que adopten una forma circular.

A les dues façanes principals, es va utilitzar elements neogòtics i florals, propis del seu llenguatge modernista, però, en aquesta ocasió, amb una certa contenció i un concepte més auster en les ornamentacions. Aquesta contenció es veu precisament en els elements decoratius de les diferents obertures i els capitells que ofereixen una esquematització en els motius vegetals i una clara tendència a les línies més planes i geomètriques. Així mateix, la cantonada pren protagonisme amb la construcció d'un cos cilíndric en tota la seva alçada, element ja present a altres obres de Domènech i Montaner com l'Hospital de Sant Pau o la Casa Lleó Morera. Aquest element torrejat es desenvolupa només des del primer pis, tot quedant la planta baixa com punt diàfan amb una gran columna central. La base del cilindre forma així, una mena de voladís ricament esculpit i d'on arranquen uns nervis que aboquen en una mena de mènsules d’ordre jònic. Aquestes mènsules fan de base a les columnes –de fust estriat i capitell esculpit- que configuren la galeria porticada del primer pis. Aquest element porticat es desenvolupa a ambdós costats de la torre -al primer pis de les façanes del Passeig de Gràcia i del carrer Gran de Gràcia- concretament, com una galeria en voladís que serveix de base als balcons localitzats al segon nivell de l'edifici. Destaquen les obertures dels pisos superiors, a manera de finestres coronelles -d'inspiració medieval- amb llinda trilobulada, algunes d'elles amb mainells i baranes de ferro. L'edifici es remata amb unes mansardes d'estil francès i un balustre de pedra corregut que la zona de la torre es completa amb uns pinacles.

La façana del carrer de Gràcia, fa ús de l'estructura metàl·lica vista i d'elements austers en la decoració, més característica de les seues primeres obres arquitectòniques.

Actualment és un hotel de luxe que pertany a la cadena Hotels Center que l’adquirí el 2000 i el va rehabilitar el 2004. Durant el procés de restauració no només s'han respectat tots aquells elements originals de la casa -voltes, columnes, ornaments-, sinó que a més a més el projecte decoratiu realça els espais de l'edifici i hi dona un nou valor. 

Casa Golferichs o El Xalet

Autor Joan Rubió i Bellver 1901 Gran Via de les Corts Catalanes, 491

Fou un encàrrec de Macari Golferichs i Losada, enginyer de camins, comerciant de fustes i home de negocis a Amèrica.

De planta rectangular, l'estructura en alçat d'aquest edifici comprèn planta baixa, planta noble i unes altes golfes sota la coberta en doble vessant. L'accés principal dona pas a una àmplia zona de vestíbul al fons del qual es localitza l'escala noble vers les plantes superiors. Amb tot, l'edifici s'inclou estilísticament dins del modernisme d'arrel goticitzant.

La façana de la casa estructura les seves obertures en eixos irregulars, ja que els volums exteriors i llurs obertures s'articulen a partir de les necessitats de l'organització interna dels espais, donant lloc a tota mena de finestres, tribunes miradors i un original acabat de la teulada. Les façanes de la casa reposen sobre un basament d'aplacat petri polit i estan revestides amb un paredat comú de pedres irregulars. La pedra dels paraments contrasta amb l'acabat de les obertures, íntegrament realitzat amb atovons i elements decoratius motllurats de ceràmica vidrada verda i ocre. Aquestes obertures configuren un vertader catàleg d'arquitectura gòtica, generant tota mena de solucions ogivals amb traceries de ceràmica. Cal ressaltar, a la planta noble, la tribuna que corona l'angle de la casa, sostinguda per una barbacana i set columnelles de pedra i rematada per una teulada amb una complexa ornamentació ceràmica a base de traceries i cresteries. La configuració espacial de les golfes dona lloc a un joc de nivells que es trasllueix en una teulada de vertents interromputs ressaltats per un potent i original ràfec de fusta policromada.

La Planta Baixa té el seu accés per mitjà d'un portal adovellat situat al jardí afrontat al Carrer de Viladomat. En aquest àmbit hi destaquen, entre els murs revestits, els elements portants realitzats amb atovó vist, tals com pilars, arcs i obertures.

Després de molts intents d’enderrocament per construir-hi habitatges, l'Ajuntament finalment l'any 1984, assumí la propietat de l'edifici per instal·lar-hi la sala d'exposicions i la sala d'actes del nou Centre Cívic. La casa acull un dels centres cívics més actius de l’Eixample.

Casa Granell

Autor Jeroni Granell i Manresa 1901-3 C/Girona, 122

Si porta el nom de l'arquitecte és perquè aquest va ser el seu constructor i propietari. No se l’ha de confondre amb l’edifici del carrer de Balmes, Granell va construir nombrosos edificis destinats a habitatges per a les classes mitjanes i treballadores. Es tracta d'un edifici per a apartaments de lloguer i per tant són tots iguals. 

El modernisme ofereix una altra cara en les obres de Jeroni Ferran Granell, un arquitecte conegut per la senzillesa estètica dels seus edificis que solen contenir la bellesa modesta i sense ostentacions que Granell solia projectar a les seues obres. És un edifici discret, allunyat de l'espectacularitat d'altres obres de l'època i destinat a la classe mitjana.

La façana es presenta emmarcada pels dos eixos laterals on hi ha els balcons individuals, mentre que la part central queda reservada a les finestres, aparellades ornamentades amb relleus de perfil sinuós. La paret està coberta d'esgrafiats de color verdós que representen motius vegetals de vinyes de cada costat de les finestres o de pinyes de pi a baix i a dalt d'aquestes, posant en valor els vitralls que les ornen. Les dues línies verticals de balcons que emmarquen l'edifici estan decorades per flors de gira-sol i grans fulles.

A la planta baixa i l'entresol el revestiment és de pedra. Les finestres de la planta baixa i del primer pis, tenen una ornamenta de línies corbes d'estil Art Nouveau. Sense oblidar la bellesa del treball de ferro forjat a les portes i balcons, així com la solució donada als elements de coronament de la façana en forma de cornisa ondulada que, sense solució de continuïtat, forma la barana del terrat.

 

Casa Lamadrid

Autor Lluís Domènech i Montaner 1902 C/Girona, 113

Fou un encàrrec de Vicenç Bofill, tot i que tan sols tres anys després de la seua construcció, l'edifici fou adquirit per Eduardo S. de Lamadrid. És important ressenyar que es tracta de l'únic edifici entre mitgeres sense posició singular que l'arquitecte edificaria a l'Eixample.

De planta rectangular, l'estructura en alçat d'aquesta casa de veïns comprèn planta baixa, principal, quatre pisos i terrat transitable. Depassant la línia de cornisament, un escut protegit per un guardapols profusament ornamentat corona l'eix central d'obertures. L'accés principal dona pas a una reduïda zona de vestíbul i a un celobert central rectangular en el qual s'hi localitza l'escala de veïns.

La façana està profusament ornamentada, cosa típica de les obres de Domènech i Montaner, i estructura les seues obertures en tres eixos verticals de ritme regular, formant una composició axial al voltant de l'accés principal. 

La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de tres grans portals de pedra idèntics, sostinguts per quatre robustes columnes amb un capitell en forma de rams de flors. Aquests portals, tancats per arcs deprimits convexos, presenten llurs carcanyols ornats amb quatre bustos femenins en relleu sostenint escuts. 

El portal central dona accés a l'escala de veïns, mentre els dos portals laterals corresponen a les botigues de planta baixa. Les llindes d'aquests portals contenen les llosanes dels tres balcons semicirculars del pis principal, que contenen una potent ornamentació escultòrica a base de fullatge i flors, tant pel que fa les mènsules que sostenen les llosanes com les mateixes baranes. 

També el mur pinyó, presidit per un escut de referència gòtica, és una petjada inconfusible de la marca del cèlebre arquitecte Tots els balcons de la casa presenten les mateixes característiques, a excepció feta de les baranes i llosanes del principal. Així, les portes allindades  que s'obren als balcons presenten els seus emmarcaments realitzats en pedra de Montjuïc, tant pel que fa les semicolumnes de capitell floral dels muntants com per les llindes conopials que les coronen. 

A partir del primer pis, les llosanes presenten una forma rectangular d'angles arredonits i contenen baranes de forja de perfil bombat i ornades a base de volutes. Els murs de la façana, revestits amb estucs bicolors de tons verdosos formant bandes horitzontals, estan ritmats per la presència aïllada de nombroses rajoles vidrades de color coure a base de relleus florals. L'aparença homogènia de la façana només es veu trencada pel seu entaulament, consistent en un cornisament que conté els respiradors de la solera del terrat. 

Tancant aquest terrat, una barana esculpida amb flors i sobremontada de pinacles helicoidals, acull en el bell mig un gran escut amb la data MCMII sota un elm protegit per un guardapols esgraonat.

Casa Lleó Morera

Autor Lluís Domènech i Montaner 1902-5 Passeig de Gràcia, 35/Consell de Cent

El projecte va ser un encàrrec fet el 1902 per Francesca Morera per a reformar una casa. A la seua mort, l'any 1904, el seu fill Albert Lleó i Morera va continuar les obres i va donar nom a l'edifici. És un dels tres edificis que formen part de la Mansana de la Discòrdia. Tanmateix, va ser la Casa Lleó i Morera la que va rebre, el 1906, el premi del concurs anual d'edificis artístics atorgat per l'Ajuntament de Barcelona.

L’encàrrec consistía a enderrocar i reconstruir la façana, col·locar tres tribunes i balcons de pedra als diferents pisos, i fer les obres de l’interior. L’arquitecte, per poder realitzar aquesta obra modernista, es va envoltar d’un grup nombrós d’artistes i artesans, reconeguts per la seua capacitat creativa.

Domènech i Montaner va trencar amb la regularitat de la distribució i mida de les finestres originals, canviant-ne la composició en cada pis. Decidí dissimular l'asimetria entre les dues parts de la façana i situà una tribuna en el pis principal, en l'angle.  

A la planta baixa fa grans obertures amb arcs carpanell que ofereixen uns aparadors amplis per al local comercial de la planta baixa. Dins d'aquests buits és on l'autor va incorporar dues elegants figures femenines –unes escultures d'un clar perfil modernista–, i de mida natural, que estan abraçades a grans copes jardineres,. Els pilars sobre els quals se sustenten els arcs estaven decorats ambl leons i flors de morera, símbols dels cognoms del propietari.

Al pis principal se situa la tribuna cilíndrica, que té quatre columnes, i està rematada a la part superior pel balcó del primer pis. A la base de cada columna hi havia la figura d'una fada, avui desaparegudes. A cada costat, s'estenen dos finestrals corresponents als grans salons del pis principal, que queda dividit per unes columnes cilíndriques i una reixa decorada amb unes garlandes de decoració floral que enllacen totes les columnes entre si.

Al primer i segon pis disminueix l'amplada dels buits tot creant una sensació visual d'una forma triangular a cadascuna de les façanes. Hi ha els balcons, que són allargats en el primer pis i arredonits en el segon, que presenten una decoració en pedra sumptuosa; en aquesta decoració es tornen a combinar les imatges de flors de morera i lleons que, en aquest cas, flanquegen uns escuts heràldics. En aquesta decoració, destaquen especialment les figures esculpides als balcons del primer pis. Són les quatre dames que hi ha als balcons laterals i que porten instruments a les seues mans. Es tracta d'unes al·legories que fan referència als recents avanços tecnològics: la fotografia, l’electricitat, el fonògraf i el telèfon.

La façana està coronada per un templet que excedia l’alçada permesa per l’Ajuntament de Barcelona i per la qual cosa es va haver de demanar el permís necessari.

A la terrassa, en el mateix eix, hi ha una torre molt ben decorada amb pedra i mosaic, sustentada sobre vuit pilars fins. D'aquesta forma s'aconsegueix atraure la vista cap a l'eix de l'edifici i mira d'aparentar una simetria inexistent. A més, els buits tenen unes proporcions diferents en funció del costat que ocupen, fet que reforça aquest efecte.

També es poden observar quatre bustos en els arcs d'accés al balcó central -el que hi ha sobre la tribuna del principal. Segons aquesta versió, es tractaria dels membres de la família: Francesca Morera, el seu fill Albert Lleó Morera, la dona d'aquest, Olinta de Puiguriguer, i Antoni Morera i Busó, l'oncle de Francesca que va adquirir l'edifici i que li va deixar en herència.  Al segon pis, seguint la forma arredonida dels balcons, les finestres laterals s'emmarquen en un buit circular, multilobulat, amb dos petits caps femenins a la part superior. A cada costat d'aquests buits, encastats al mur, es poden veure una mena de grifons. En aquest pis, el balcó central està format per dues peces rodones amb una rica decoració floral. Entre les dues peces hi havia un conjunt escultòric, actualment desaparegut, i del que només es conserva una foto; estava format per una columna estriada sobre la qual s'asseu un gos gran danès que subjecta un escut amb les seues potes davanteres i, al peu de la columna, hi ha dos xiquets despullats de cara al gos que estan amb les mans alçades i plenes de flors.

El tercer pis conté una decoració més sòbria, sense balcons, amb finestres contigües que semblen una galeria. Sobre les finestres, la decoració floral que tapa els forats de ventilació tenen la continuïtat en la barana de la terrassa de l'edifici que està rematada amb petits pinacles.

El 1943 a la planta baixa s'instal·larà la casa Loewe i, com llavors no hi havia lleis per a protegir el patrimoni i el Noucentisme considerava caduc el Modernisme, es destrueixen tots els elements de l'entresòl i les escultures de la balconada de la planta noble. Salvador Dalí va trobar algunes de les escultures en el contenidor i actualment es troben en el Teatre Museu Dalí, a Figueres.

Entre 1986 i 1988 es va realizar una restauració de l'edifici, i es va restituir els pinacles i el templet de la cornisa, que havia patit greus destrosses pel foc de metralladores durant la guerra civil espanyola de 1936. El 1992 es va dur a terme una nova restauració amb la recuperació d'elements arquitectònics de la façana. 

El 2006, el Grup Núñez i Navarro va adquirir la Casa Lleó i Morera. Durant dos anys, un equip de la companyia va elaborar el pla de reforma i conservació i es van centrar principalment en la façana i el pati posterior i en les plantes interiors, tant en els espais comuns com en els despatxos.

A partir del 2014 i després de les reformes pertinents, i tot aprofitant que el lloguer de la planta baixa había finalitzat, s’han organitzat visites guiades.