Casa Milà/ La Pedrera

Autor Antoni Gaudí i Cornet 1906-12 Passeig de Gràcia, 92

La Pedrera és el nom amb què els barcelonins van batejar l’edifici quan el van veure acabat el 1912, impressionats per aquella insòlita i aberrant façana, que provocà moltes burles populars i crítiques de dibuixants i escriptors. Va ser bastit per encàrrec de Pere Milà, un jove promotor urbanístic que s’havia casat amb Roser Segimón, la rica vídua d’un indià anomenat José Guardiola. Milà va voler un edifici que deixara bocabadada la ciutat i superara en esplendor els seus notables “veïns”, les cases Batlló, Amatller i Lleó Morera. I a més tenia un pressupost il·limitat. A l’acabament que es van traslladar al pis principal i van llogar els restants. A la mort de Gaudí, Roser Segimon (vídua de Pere Milà), va canviar tota la decoració interior, modificant motius decoratius i instal·lant nous mobles, ja que no li agradava el disseny de l'artista.

La Casa Milá compta amb nombroses innovacions constructives i funcionals que suposen una gran innovació respecte als sistemes i estils arquitectònics del moment. Entre les seues aportacions mereixen ser destacats els murs cortina utilitzats en la façana.

La façana de la Pedrera no és estructural, perd la funció tradicional de transmetre càrrega i es converteix en un mur cortina, on l'estructura portant es realitza amb de pilars. Els blocs de pedra s'uneixen a l'estructura per amb una subestructura metàl·lica, permetent l'obertura de grans finestrals.
En aquesta façana principal apareixen els 32 balcons de forja elaborats amb restes de ferralla de desballestament, combinant planxes, barres, cadenes, en una acumulació insòlita però realment eficaç, generant elements ornamentals a base de reciclatge i reutilització.

Les portes d'accés les dissenya amb intenció de vincular l'interior amb l'exterior, generant un conjunt de formes irregulars que creguen una trama de vidres, xicotets i protegits en la part baixa (on hi ha més risc de trencament) i més grans i lluminosos en la part alta.

El soterrani va ser part de la innovació incorporada al projecte per la reflexió de les necessitats de la vida moderna, construint a la Casa Milá un garatge per a carruatges i automòbils, sent pioner a projectar-lo en un edifici residencial.

Els patis interiors també van ser innovadors respecte a les edificacions que es construïen en l'època. Aquests patis de grans dimensions permetien ventilar i facilitar la il·luminació de les habitacions interiors.

El sistema estructural de pilars de pedra, rajola o ferro, permet distribuir lliurement els espais interiors de l'habitatge sense necessitat d'utilitzar murs de càrrega. La distribució interior destaca per la seua geometria irregular i l'optimització de la façana principal, dividint cada planta en quatre pisos, de manera que tots ells tinguen vistes a façana.

Un altre element característic és la golfa, situat en la planta superior. Per a no augmentar el pes de l'edifici, va recórrer a 270 arcs catenarios de rajola sobre els quals descansa la terrassa. Posteriorment van ser rehabilitats per l'arquitecte Barba Corsini per a aprofitar espai.

Els arcs catenaris són lleugers i fàcils de construir, permeten una perfecta distribució de les càrregues, no tenen punts de tensió i fan treballar les rajoles a compressió, sense necessitat de contraforts.

La coberta de la Pedrera, que actua a més com a tancament de l'edifici, trobem ordre, qualitat estètica i una gran funcionalitat dels elements construïts: caixes d'escala, torres de ventilació i ximeneres, generant tot un món de figures oníriques. Ja en el terrat es poden observar diferents zones amb desnivells, segons els arcs paredats del nivell inferior de la golfa. Ací, en la solana, se situen les vuit eixides de les escales de l'edifici.

A més, Gaudí va dissenyar tota la decoració interior, des de les sinuoses línies ondulants dels sostres fins a les motlures, paviments i tiradors antropomorfs i ergonòmics, passant per la totalitat dels mobles (cadires, armaris de rebost, armaris).

Després de molts anys d'abandó, la Casa Milá «La Pedrera» va ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO en 1984, va ser restaurada i oberta al públic com a centre cultural en 1996. És visitable.

Actualment, des de gener de 2013, l'edifici és la seu de la Fundació Catalunya que ha creat un important centre cultural de referència a la ciutat de Barcelona pel conjunt d'activitats que organitza i pels diferents espais museístics i d'ús públic que allotja.