Introdució

El modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana i que va esforçar-se per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà de forma especial a Barcelona, al llarg d'unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920. No obstant, caldria matisar que un principi el modernisme no va ser unànimement rebut: un ampli corrent d'opinió identificava les seues formes amb el concepte de degeneració (una desintegració orgànica que correspon a la desintegració social).​ Amb el pas del temps aquestes reticències es diluiren.

El modernisme, a Catalunya, no era solament un moviment arquitectònic, sinó que a més de donar-se en arts  com la literatura, la pintura, l’escultura o la música entre d’altres, també es donà en les arts aplicades o decoratives, en les arts gràfiques i en el disseny de mobiliari, reixeria, joieria, cristalleria, ceràmica i taulelleria, llums i tot tipus d'objectes útils en la vida quotidiana, inclòs el mobiliari urbà, que va passar a tenir gran importància (quioscos, estacions de metro, fanals, bancs, papereres, urinaris​). Molts artistes identificats amb el modernisme són artistes «integrals». Especialment, en el cas dels arquitectes, no sols projectaven edificis, sinó que intervenien en el disseny de la decoració, el mobiliari, i tot tipus de complements i estris d'ús diari que havien de contenir.

En conclusió, era l'art que s’aproximava a les tendències més modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s'acostava al simbolisme com un altre que seguia l’impressionisme o un escriptor seduït pel naturalisme. Si sonaven a modern eren, en conseqüència, modernistes. De manera que totes aquestes arts van trobar la seua compatibilitat en aquest art nou, continuant així la concordança amb el que necessitava la cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la Renaixença), i la societat catalana (reafirmar la seua modernitat transformant-se). En definitiva el Modernisme sorgirà com un moviment cultural que busca modernitzar la societat catalana.

Tot i que aquest moviment és part d'un corrent general que sorgeix a tot Europa després dels avanços de la Segona Revolució Industrial, a Catalunya adquirirà una personalitat pròpia i diferenciada. Fora de Catalunya aquest moviment arquitectònic será conegut per altres noms, com a Art Nouveau francés, el Modern Style anglés, el Jugendstil alemany, la Sezession austríaca i d’altres semblants a diversos països europeus.

El Modernisme és  un moviment heterogeni en el qual cada artista té el seu estil personal, però tots coincideixen en la voluntat de trencar amb els criteris estètics tradicionals, rebutjar l'estil arquitectònic pobre i industrial de la primera meitat del segle XX, crear noves formes allunyades de l'academicisme i situar Barcelona a l'altura dels nous corrents europeus.

Les característiques que en general permeten reconèixer al modernisme són:

-   Inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arredonides de tipus orgànic entrellaçant-se amb el motiu central.

-  Ús de la línia corba i l'asimetria; tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració.

-  Tendència a l'estilització dels motius, sent menys freqüent la seua representació estrictament realista.

-   Ús d'imatges femenines en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes (drapejat).

-    Actitud tendent a la sensualitat i a la complaença dels sentits, arribant fins a l'erotisme en alguns casos.

-  Llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguen aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures, com per exemple l'ús d'estampes japoneses.

-  Aplicació envoltant del motiu prenent alguna de les característiques anteriorment esmentades en contraposició amb les característiques habituals de l'element a decorar. L'element destacat de tipus orgànic embolica o s'uneix amb l'element que decora.

Entre mitjans i finals del XIX, Barcelona assistirà a l'enderrocament de les muralles que envolten la ciutat, s'urbanitzaran els terrenys extramurs, naixerà el barri de l'Eixample i se celebrarà l'Exposició Universal de 1888. La ciutat estarà en plena transformació. Proliferaran editorials, impremtes, periòdics, entitats i associacions. I amb aquest desenvolupament econòmic i urbanístic, creixerà una nova burgesia industrial, acomodada, il·lustrada i amb aires de modernitat.

El nou districte de l'Eixample es posa de moda i la seua artèria principal (el Passeig de Gràcia) és triada per la burgesia per a fixar les seues residències. L'arquitectura es converteix en un signe d'estatus: Tenir una casa modernista permet destacar en els cercles socials. En conseqüència, la ciutat es convertirà en un formiguer constructiu de la mà dels millors arquitectes catalans. Alguns d'aquests burgesos acabaran sent admiradors, amics i mecenes dels arquitectes.

La celebració a Barcelona de l’Exposició Universal del 1888 provocarà l’inici del desplegament del Modernisme, tant en la vessant arquitectónica com artística i literaria, i durant el quart de segle següent dominarà el panorama cultural de la ciutat. L'arquitectura modernista catalana va voler renovar els estils històrics del romanticisme. Per a això utilitzarà noves tècniques i materials com el ferro, el vidre i s’inspirarà en la naturalesa on buscarà crear formes decoratives abstractes que recorden el moviment de l'aigua.

Darrere les centenàries façanes modernistes de l'Eixample hi trobem el nom de les famílies de la burgesia barcelonina així com dels arquitectes més destacats. Un bon exemple són les tres cases de l'anomenada L’illa de la Discòrdia, és el nom que rep un tram del passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona situat entre els carrers d'Aragó i del Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, casa Mulleras d'Enric Sagnier, casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, casa Amatller de Puig i Cadafalch i casa Batlló d'Antoni Gaudí. Si bé totes són d'arquitectes reconeguts del modernisme, l'apel·latiu popular de «mansana de la Discòrdia» es referia a la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec de la casa Batlló ja sabia el que havien fet els altres dos. Ni la casa Mulleras ni la Casa Bonet pertanyen estrictament al Modernisme. Com a curiositat indicar que dels cinc immobles construïts en aquest carrer, només la Casa Mulleras va tenir els papers en regla, mentre que les altres quatre van haver de pagar multes a l’ajuntament per no complir els requisits, entre ells el de superar l’altura acordada.

Si bé és al districte de l'Eixample, i més concretament a la zona coneguda com el "Quadrat d'Or" on trobem la més gran concentració d'edificis modernistes, aquest estil arquitectònic també és present en molts altres indrets de Barcelona.

En l'interior de l'edifici, a més dels arquitectes que, molt a sovint s'implicaven en la seua decoració hi van treballar altres professionals com escultors, dissenyadors de mobiliari, joiers, ceramistes, taulellers, vidriers, ferrers o pintors. 

Amb la mort d’Antoni Gaudí, d’alguna manera, acabarà el període modernista.

El llistat que apareixerà a continuació està ordenat alfabèticament, ço vol dir que estan barrejades grans obres amb obres menors. Conté la major part dels edificis més destacats de Barcelona. A més, a l'entrada següent hi ha un mapa interactiu per localitzar tots els edificis.

Finalment, he d'advertir que la intenció d'aquest blog no és parlar dels arquitectes, tampoc d'aquells artesans com Eusebi Arnau o Alfons Juyol que hi col·laboraren en altres aspectes, sinó de les seues obres. Per tant si algú volguera informació sobre ells, ací no la trobarà. La idea del blog es donar informació d'allò que el visitant es trobe al carrer. Si vol accedir a l'edifici o no serà cosa seua. Per tant, no parlarem dels elements de l'interior de les cases, tot i que en alguns casos és excepcional i pagarà la pena fer--hi una visita. El lector haurà de cercar aqueixa informació en altres llocs o a través de guies o audioguies de l'edifici en concret. A cada edifici hom informarà si és visitable o no. 

Assenyalar que bona part de la informació ha estat extreta de Viquipèdia.

A la part dreta del blog, hi trobareu l'arxiu amb el nom de totes les entrades que hi ha.

Mapa localitzacions edificis modernistes a Barcelona

Per ajudar a ubicar els edificis del llistat, he cregut convenient crear un mapa que us pot resultar molt útil. Tot i que bona part d'ells es troben a l'Eixample, molts altres es troben a d'altres districtes. Com que només he inclòs una imatge de cada edifci, punxant a cada lloc n'apareixeran més fotografies. No estan tots els edificis modernistes de la ciutat, però sí la immensa majoria.

Antiga Fàbrica Casaramona

Autor Josep Puig i Cadafals 1909-12 C/Mèxic, 36

Va ser un encàrrec de l'industrial Casimir Casaramona per instal·lar a la muntanya de Montjuïc una fàbrica textil on ocupa tota una illa de cases. Tota la construcció es va fer d'atovó, emprant la ceràmica i la pedra artificial per ornamentar les parts nobles. 

Es tracta d’una construcció horitzontal, constituïda per un conjunt de naus d’una sola planta, que facilita el trasllat de mercaderies per mitjà d’un sistema de carrers interns que, a la vegada, també servien de tallafocs.; Can Casaramona no tenia xemeneia perquè funcionava amb energia elèctrica, cosa que contribuïa a la sensació general de netedat. És de planta pràcticament quadrada, formada per un seguit d'edificacions (onze cossos de superfícies i alçades diferents), majoritàriament de planta baixa.

El conjunt té una gran coherència formal. Les diverses solucions estructurals i els detalls ornamentals són resolts a partir d'una comprensió perfecta de la tecnologia de l'atovó, sota una òptica tendent al funcionalisme. Les naus, de planta rectangular i amb coberta plana, són cobertes amb voltes de rajol que recolzen sobre pilars de ferro. Els arcs de descàrrega i un sistema de tirants metàl·lics contraresten les empentes laterals, que es descarreguen en uns pilars o contraforts que hi ha als murs de tancament. Aquests contraforts són acabats en pinacles, que creen un ritme vertical que contribueix a trencar l'horitzontalitat del conjunt. La decoració es completa a base de merlets d'atovó. Dues torres sobresortien del conjunt, que servien com a dipòsits d’aigua, essent un dels sistemes contra incendis més moderns de l’època i marquen l'eix de simetria del conjunt. L'una situada a l'entrada, té inscrit el nom de la fàbrica en plafons de ceràmica i és rematada per una estructura de ferro. L'altra, situada a l'interior, té el dipòsit redó a la part superior, que és rematada amb un cos format per arcs parabòlics i una coberta revestida de cerámica. Està considerada un dels conjunts més importants del modernisme industrial a Catalunya.

Un cop tancada la fàbrica, l’edifici va quedar abandonat i el 1940 es va transformar en les cavallerisses de la Policia Nacional. El 1998 es van iniciar unes complexes obres de rehabilitació per recuperar-ne l'aspecte original.  Des de l’any 2002 i allotjar-hi el CaixaFòrum, la nova seu social i cultural de la Fundació "la Caixa", que abans es trobava en un altre edifici de Puig i Cadafalch, la casa Macaya.

Casa Amatller

Autor Josep Puig i Cadafals 1898-1900 Passeig de Gràcia, 41

Va ser un encàrrec del fabricant de xocolate Antoni Amatller. No es tracta d’una construcció sinó d’una reconstrucció, d'igual manera que passaria amb les veïnes Casa Batlló, de Gaudí, i Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, que formen part de “l’illa de la discòrdia", ja que en tots tres casos es tracta de remodelacions fetes sobre edificis preexistents, essent la Casa Amatller la primera de totes elles.

Tres elements essencials que representen els tres interessos principals d'Amatller decoren la façana de la casa: xocolate, cristalleria antiga i fotografia. L'angle aguiló amb el sostre dentat és una cantonada d'una barra de xocolate i també està inspirat a les cases típiques del segle XVII als Països Baixos.

Els acolorits elements de vidre en l'hastial i el vidre finament tallat de les finestres, en el qual la llum del sol es reflecteix de manera diferent segons l'hora del dia i el clima, reten homenatge a la passió d'Antoni Amatller per la recol·lecció de valuosos recipients de vidre.

Per a fer espai per a l'estudi fotogràfic en el pis superior i per a usar la llum natural, les parets i finestres es van moure cap amunt, excedint així les normes de construcció vigents en aqueix moment. La passió artística del client va servir a Puig i Cadafalch com una excusa benvinguda.

Aquesta construcció forma part del període “rosa” o modernista de l'arquitecte. que inclou obres com la Casa Macaya o la Casa de les Punxes Es tracta d'una típica casa d'estil gòtic urbà, una mansió unifamiliar amb elements flamencs, com el cridaner frontó escalonat creat en taulells de ceràmica. El seu disseny trenca amb els components classicistes proposats pel Pla Cerdà per a la construcció a Barcelona en proposar una façana irregular, superar els 22m d'altura i introduir el cromatisme com a element destacat dins d'un entorn urbà uniforme. Una proposta singular que marca la introducció del Modernisme en l’Eixample de Barcelona.

La nova façana de la finca és quasi plana, a excepció dels balcons de la primera planta, amb les seues errajes, baranes i rematades, recoberts per amb un mosaic triangular de ceràmica o decorat amb columnes i relleus de pedra sobre una paret adornada amb relleus. El format que ressalta a primera vista és el seu escalonament de dos aiguavessos, remarcat en la part superior per un fris de ceràmics que segueix el contorn. Les obertures en les façana són desiguals en cada planta, una cerca per part de Cadafalch d'una asimetria equilibrada i una irregularitat aparent perquè totes les dimensions horitzontals estan estrictament determinades.

L'accés a l'edifici es realitza a través de dues portes, una més xicoteta, vinculades entre si per una magnífica figura de Sant Jordi matant el drac.

La casa Amatller té planta baixa, quatre pisos i golfes, sota la teulada a dues vessants que queda darrere el tester esglaonat, recobert de ceràmica policroma. El nivell de la planta baixa és tot de pedra. La resta de la façana (de la primera a la quarta planta) és recoberta d'esgrafiats característics de l'arquitectura catalana.

La planta baixa te dues ports de reminiscències conopials, a l'esquerra (una dels quals sèrbia d'accés als carruatges), i una a la dreta, d'entrada a la joiera Bagués, oberta a l'indret on hi havia dues finestres. El sector central és ocupat per una galeria de sis arcs rebaixats sobre columnetes de fust helicoidal amb capitells florals.

El primer pis és centrat per una extraordinària balconada de ferro forjat que comprèn tres obertures amb guardapols molt ornamentat. A l'esquerra hi ha una finestra conopial doble i a la dreta una tribuna de caràcter flamíger.

La segona planta te un balcó d'arc conopial a cada extrem i dues finestres geminades al centre. La tercera planta està resolta amb una galeria d'arcs rebaixats similar a la de la planta baixa. Els obertures dels dues plantes més altes són d'arc conopial, independents i emmarcades per un guardapols senzill al quart pis, i en forma de galeria als golfes. L'interior és d'una gran bellesa i gust.

El 1976  va ser declarada Monument Històric Nacional. Entre 2007 i 2008, la façana va ser restaurada. La renovació de l'interior va durar de 2009 a 2014. El 2015, la planta baixa es va convertir en un museu i, a l'hora, la casa es va fer accessible al públic. Actualment ofereix visites guiades.

Casa Batlló

Autor Antoni Gaudí i Cornet 1904-6 Passeig de Gràcia, 43

Fou un encàrrec de l’industrial tèxtil Josep Batlló. D’igual manera que la Casa Amatller no és una construcción nova sinó una reforma sobre un edifici ja construït. S'hi va dur a terme una reforma integral.

Les formes orgàniques que Gaudí va utilitzar en la restauració de la Casa Batlló reuneixen tot un univers simbòlic d'inspiració marina que transporta a qui l'observa a un món oníric de paisatges encantats i fantàstics. La Casa Batlló, igual que la Cripta de la Colònia Güell, el Parc Güell, La Pedrera, la Casa Calvet i la restauració de la Catedral de Palma, pertany a l'etapa naturalista.

En la façana va afegir una tribuna, nous balcons i ceràmiques policromades. A l'interior, va reorganitzar els espais, unificant l'escala i el pati ja existents per a aconseguir més il·luminació i ventilació. Va completar la seua intervenció afegint dues plantes, que va rematar mitjançant un espectacular coronament ceràmic.

L'ondulada façana coberta amb mosaics d'esplèndids colors és probablement la més suggestiva, creativa i original de la ciutat. L'entrada principal se situa a l'esquerra de l'edifici i a la dreta l'accés a les cotxeres.

Els balcons semblen fragments de cranis amb les obertures dels ulls i el nas. Les lloses dels balcons es van canviar per unes de planta corbada i damunt es van col·locar les famoses baranes que tantes interpretacions han originat. Tots els balcons, a excepció del qual està en la golfa o un doble per davall de la torre amb la creu, tenen la mateixa grandària.

Les columnes de la tribuna del primer pis recorden ossos humans. Aquesta tribuna incorporada en la planta noble de l'edifici, i que vola uns metres sobre la vorera, disposa de grans finestrals ovalats en el centre dels quals apareixen les columnes de pedra amb forma d'ossos i les “màscares” als balcons, figura que es repeteix en les següents plantes. Les grans finestres ovalades tornen apareixen novament en els extrems de la planta que està per damunt de la planta noble i que formen part de la tribuna.

El revestiment de la façana, detall ornamental que conjuntament amb els “antifaços” dels seus 7 balcons, el balcó terrassa i el de la golfa amb forma de flor i que donen l'aspecte oníric a l'edifici, va ser realitzat amb “trencadís de vidre” (vidre triturat) i ceràmics de colors col·locats sobre un morter de calç i sobre ells es van escampar 330 discos ceràmics amb colors i grandàries diferents 15, 21, 27 i 35 cm. Sobre la tribuna de la planta noble apareixen 4 terrasses amb balaustres de pedra.

El balcó de la golfa té forma de flor. És en aquesta part alta de l'edifici on apareixen alguns elements que trenquen la simetria de la façana, en primer lloc el rebaix en el sostre de ceràmica, la terrassa i la torrassa rematada amb una creu en tons ivori i també revestit amb trossos de cristall i amb els monogrames de Jesús, Maria i Josep.

La façana posterior de l'edifici està recoberta amb vidre triturat de colors i cerámica. Tenen balcons que miren al pati interior de l’illa i presenten formes orgàniques ondulades.

Els balcons de les plantes superiors tenen baranes metàl·liques i els finestrals, amb marcs de fusta estan formats per combinacions de formes rectangulars. En la rematada de la golfa apareix novament una artística combinació de ceràmics de color que formen motius geomètrics i florals.

L'edifici està coronat per una espectacular teulada formada per teules ceràmiques que semblen escates i que recorden l'esquena arquejada d'un drac. La seua part superior està formada per peces esfèriques de grans dimensions amb colors canviants d'un extrem a un altre. En un lateral de la teulada se situa una torre amb la creu de quatre braços que apunten els quatre punts cardinals.

El coronament de la façana, semblança al llom d'un drac, unit a la creu de quatre braços (que representaria l'empunyadura d'una espasa), han donat lloc a interpretacions populars entorn de la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya. Conta la llegenda, que Sant Jordi va matar el drac amb la seua espasa per a salvar a la princesa i al poble de la fúria de l'animal. En aquesta interpretació el disseny de la teulada simbolitzaria l'espasa clavada en el drac, i les columnes amb forma d'ossos recordarien les seues víctimes. De fet, al llarg de la història Casa Batlló s'ha conegut com la casa dels ossos o la casa del drac.

El 1969 va ser declarada Monument Historicoartístic de Caràcter Nacional. El 1993 va ser adquirida pels propietaris de la companyia Chupa Chup els quals han realitzats nombroses restauracions, tant a nivell ornamental com estructural. En 2005 va ser catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Actualment es pot visitar.

Casa Bruno Cuadros

Autor Josep Vilaseca i Casanovas 1883 Rambla, 82

L’edifici havia estat construït el 1858, però Bruno Cuadros que tenia un negoci de venda de paraigües, a la part baixa, va demanar al propietari de l’immoble permís per a la realització d’una reforma. Tota l'ornamentació oriental que s'observa en la façana estigué consensuada amb el propietari. Aquests gustos orientals a part de venir dels nous corrents orientals venen de la gran quantitat d'objectes que importava la botiga des del Japó tot convertint-se en una al·legoria de l'orientalisme.

Es va decidir que el quart pis afegit fos sostingut per una galeria balconada. La façana es va decidir decorar-la amb el reclam de paraigües i vanos, articles que es venien a la botiga. Es va establir que a la façana de la Rambla hi anirien quatre agrupacions d’ombrel·les i vanos oberts, situades entre els balcons del segon i tercer pis, i a la façana orientada a mar tres paraigües tancats i un d’obert a l’alçada del segon pis i un conjunt semblant als de la façana de la Rambla a l’alçada del tercer pis.

Destaca d’una manera especial l’escultura d’un drac, feta en zinc, en un angle a l’alçada del primer pis, que sosté un fanal amb les potes davanteres i un vano obert amb les del darrere. Sota seu penja un paraigües tancat que va ser utilitzat com a reclam comercial de la botiga. Tant el disseny d’aquest animal mitològic com el de les ombrel·les de la façana de la Rambla estaven inspirats pel que havia vist Josep Vilaseca en un viatge que acabava de fer al Japó. La idea va convèncer el propietari, perquè entre els articles que hi venia n’hi havia alguns d’importats del Japó, com ara perles cultivades. També a l’interior s’hi van posar motius decoratius japonesos.

Aquesta decoració va causar sensació a la Barcelona de finals de segle, i aviat l’edifici va passar a ser conegut com la casa dels paraigües. La idea del drac-fanal va ser després repetidament copiada per arquitectes modernistes que el van incloure de forja en portes i façanes. Fins i tot després del modernisme se n’han seguit fabricant i venent, fins al punt de convertir-se en un símbol identificador a Catalunya.

Els balcons i la galeria del darrer pis de la Casa Bruno Cuadros són plens de referències egípcies amb xicotetes columnes massisses que recorden a l'arquitectura faraònica. A la façana, els esgrafiats i les vidrieres recorden ombrel·les i ventalls de ferro fos. A la botiga, l'orientalisme n'impregna l'exterior, caracteritzat pels treballs de fusteria, els vidres pintats i les pintures amb personatges extrets de làmines japoneses.

La planta baixa presenta els seus portals totalment emmarcats per un conjunt d’aparadors de fusta i vidre pintal ornamentals amb motius japonesos policromats amb laques de color negre, blau, roig i daurat. Aquests aparados són coronats per una cornisa en forma de falsa teulada de pagoda, amb els angles corbs.

El 1980, al local de la vistosa paraigüeria s'hi va instal·lar una entitat bancària que va procedir a executar una profunda rehabilitació de la decoració, que tot i voler respectar-ne el caràcter original va causar una certa polèmica. 

Casa Cabot

Autor Josep Vilaseca i Casanovas 1901-4 C/Roger de Llúria, 8-14

Es tracta de dues cases adossades, projectades de manera unitària i construïdes simultàniament, que d'una banda comparteixen aspectes de composició i de decoració, mentre que d'altra banda tenen elements diferenciadors que expliquen els diferències dels solars sobre els quals estan construïdes.

La casa del número 8-10 mostra una organització en planta que permet la distribució típica del barri de l'Eixample. A la seua façana, podem apreciar quatre línies d'obertures, situades al costat d'un eix de simetria sobre el qual està col·locada l'entrada en planta baixa. D'aquesta façana destaca, principalment, l'ornamentació de la porta d'entrada, el balcó corregut de l'última planta i els quatre potents elements de coronament. A l'interior és destacable el vestíbul, molt interessant pel disseny dels superfícies (parets i sostres) i pels fanals.

Pel que fa a la casa del número 12-14, construïda sobre un solar triangular, té una façana més ampla que permet construir quatre balcons, a més d'unes àmplies tribunes pròximes a les mitgeres. El parament de la façana està format per un esgrafiat de flors blanques sobre fons rogenc, que actua com un gran tapís retallat pels balcons; aquests tenen una elegant decoració floral i semblen sostinguts per unes fines columnes. Destaca la composició emmarcada per les tribunes i els balcons correguts del principal i l'última planta i el coronament que recorda una solució emmerletada.